La necessitat de transcendència

Seguint amb l’argumentari de l’article anterior, començo per afirmar que imposar la tecnologia com a mitjà de control de les societats al marge de qualsevol reflexió filosòfica acabarà tenint conseqüències enormement negatives per a la societat.

Estic convençut que la manca d’una visió transcendent de la humanitat en mans d’aquells que controlen el cibermón acabarà amb les societats tal com les coneixem. Un fet que em retorna al discurs que Václav Havel, llavors President de la República Txeca, va pronunciar a l’Independence Hall de Filadèlfia el 4 de juliol de 1994, i que duia per títol “La necessitat de transcendència en el món postmodern”.

Afirmava l’admirat pensador, escriptor i polític txec que “hi ha bones raons per a suggerir que l’era moderna ha acabat. Avui en dia, moltes coses indiquen que travessem un període de transició, en què sembla que quelcom està a punt de desaparèixer i una altra cosa està naixent dolorosament. És com si quelcom s’enfonsés, es descompongués i estigués exhaust, mentre que una altra cosa, encara indefinida, sorgeix d’entre les runes.”

Per a Václav Havel, “l’ordre mundial artificial de les darreres dècades [recordeu que ho pronunciava el 1994] s’ha ensorrat, i encara no ha sorgit un nou ordre més just. La tasca política central dels darrers anys d’aquest segle és, per tant, la creació d’un nou model de convivència entre les diverses cultures, pobles, races i esferes religioses dins d’una única civilització interconnectada. La qüestió és que la solució que ofereixen les democràcies existents segueix sent moderna, derivada del clima de la Il·lustració i d’una visió de l’home i de la seva relació amb el món que ha sigut característica de l’àmbit euro americà durant els dos darrers segles.”

I continua en aquest sentit afirmant que: “El mateix principi dels drets humans inalienables, conferits a l’home pel Creador, va sorgir de la noció típicament moderna que l’home –com a ésser capaç de conèixer la natura i el món– era la cúspide de la creació i senyor del món. Aquest antropocentrisme modern va significar inevitablement que Aquell que suposadament va dotar l’home dels seus drets inalienables va començar a desaparèixer del món.”

Potser aquest començament de la desaparició d’Aquell va anar lligada a la seva substitució per la tecnologia, una tecnologia que sembla que ho pot tot en mans dels qui volen tot el poder. Per això, el president txec insistia que “només algú que se sotmet a l’autoritat de l’ordre universal i de la creació, i que valora el dret a formar-ne part i a participar-hi, pot valorar-se genuïnament a ell mateix i al seu proïsme, i així honorar també els seus drets. És lògic que, en el món multicultural d’avui, el camí veritablement fiable cap a la coexistència, cap a la coexistència pacífica i la cooperació creativa, parteixi d’allò que està en l’arrel de totes les cultures i d’allò que jeu en els cors i les ments humanes, és a dir, que l’opinió política, les conviccions, les antipaties o les simpaties cal que estiguin arrelades en l’autotranscendència.”

Václav Havel acaba condensant tot aquest pensament en una sola frase: “La transcendència és l’única alternativa real a l’extinció.” Una proposta que hauria d’arrelar a la filosofia tecnològica perquè tingui realment sentit humà.

Sembla, doncs, arribada l’hora de ser conscients de la necessitat d’un canvi de concepte on la tecnologia se sotmeti al pensament; sembla arribada l’hora que prenguem consciència que ens cal una filosofia humanista que, sostinguda pel fet transcendent de l’ésser humà, sigui el fonament filosòfic d’un segle, com el XXI, altament tecnificat.

Havel va pronunciar aquest discurs ara fa trenta anys, però considero que els seus ensenyaments continuen sent vigents. I encara potser més vigents perquè durant aquests darrers anys s’han anat configurant unes societats occidentals, i la catalana també, a les quals se’ls ha inoculat la idea que els poders públics ens ho resoldran tot, buscant la nostra passivitat, i allunyant qualsevol esperit de lluita i de transcendència.

Som, malauradament, societats fluixes intel·lectualment i anímicament. No n’hi ha prou d’anar a votar (els qui ho fan) cada quatre anys, i deixar fer i deixar fer-se. Si no espavilem, el que és segur és que els països emergents, molts ja emergits, saben que arriba el seu temps; mentre el nostre declina, sense referents i gronxats pels dolços encants de la facilitat.

Sobre referents i transcendència anirà el nou paquet d’articles que començaré ben aviat, després del parèntesi de Sant Jordi.