Què queda del substrat cristià?

El Baix Imperi Romà va assistir a la instauració del cristianisme. Ara bé, una de les característiques essencials de la nostra època és la pràcticament completa desaparició del substrat cristià, fenomen històric crucial que explica la polvorització de les classes dirigents occidentals. Particularment, el protestantisme, que en gran mesura va donar a Occident la seva força econòmica, ha pràcticament desaparegut, sobretot de l’horitzó als Estats Units d’Amèrica. Es tracta d’un fenomen tant massiu com invisible, àdhuc vertiginós si hom pensa una mica. I aquesta és una de les claus, si no, la clau explicativa decisiva, de les actuals turbulències mundials.

Si constatem la mort del protestantisme, cal admetre que les possibilitats de renéixer de la societat estatunidenca són bastant difícils, cosa que en el fons no fa més que confirmar un fenomen històric bastant general: el caràcter irreversible de la majoria dels processos fonamentals.

Aquest principi s’aplica a diversos àmbits essencials: a la seqüència “fase nacional, fase imperial, fase postimperial”; a l’extinció religiosa, que ha acabat conduint a la desaparició de la moralitat social i del sentiment col·lectiu; i a un procés d’expansió geogràfica centrífuga combinat amb una desintegració del nucli original del sistema.

Perquè cal tenir ben present que en l’origen i al centre del desenvolupament occidental no trobem el mercat, la indústria i la tecnologia, sinó una religió particular, el cristianisme en la seva versió protestant. Em comporto com un bon alumne de Max Weber, que va situar la religió luterana i calvinista en l’origen d’allò que en el seu moment va semblar ser la superioritat d’Occident.

Però més d’un segle després de la publicació de L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1905), podem replantejar-ho. Si tal com ell afirma el protestantisme fou realment la matriu de l’enlairament d’Occident, la seva mort és avui la causa de la seva desintegració i, d’una forma més prosaica, de la seva derrota.

Max Weber va establir un vincle entre el protestantisme i l’auge econòmic d’Europa, tot i que probablement es va equivocar en buscar les raons de l’enlairament en subtils matisos teològics. El factor fonamental em sembla que és més simple: per principi, el protestantisme va alfabetitzar les poblacions que controlava, perquè tots els fidels havien de tenir accés directe a les Sagrades Escriptures. I una població alfabetitzada està en condicions de protagonitzar un millor i més ràpid desenvolupament tecnològic i econòmic. La religió protestant va conformar, doncs, accidentalment una mà d’obra molt eficient.

D’altra banda, tota l’esfera protestant compartia, pel que fa a les concepcions socials, en major o menor grau, la idea, heretada de la doctrina de la predestinació, que n’hi ha que són elegits i que n’hi ha que estan condemnats, i que, per tant, les persones no són iguals. Un no-igualitarisme clarament establert a Alemanya, i mitigat als Països Baixos, Anglaterra i els Estats Units, però que en tots els casos s’oposava a la idea catòlica (o ortodoxa) de la igualtat fonamental de tots els éssers humans, als quals el baptisme ha esborrat el pecat original. No és d’estranyar, per tant, que les dues formes més poderoses o estables de racisme hagin sorgit en països protestants, el nazisme i la segregació racial.

Així, doncs, el protestantisme es troba, per partida doble, al cor de la història occidental: per a bé amb l’auge educatiu i després econòmic, i per a mal amb la idea que els éssers humans no som iguals. També fou el primer motor del desenvolupament dels estats nació. Els francesos s’equivoquen quan consideren que la seva Revolució va inventar la nació. Fou el protestantisme el primer que va donar als pobles aquesta representació de si mateixos, aquesta forma particular de consciència col·lectiva.

En efecte, exigint que la Bíblia fos traduïda a les llengües vernacles, Martí Luter i els seus seguidors van contribuir en gran mesura a la formació de cultures nacionals i d’Estats poderosos, guerrers, i conscients d’ells mateixos. Citem, per exemple, l’Anglaterra de Cromwell, la Suècia de Gustav Adolf o la Prússia de Frederic II. El protestantisme va donar origen a pobles que, a força de llegir la Bíblia, es van acabar creient els elegits de Déu.

Ara, tot això s’ha fos o està en vies de fondre’s, com els glacials al Pirineu. Serà millor així? Està per veure, però no és necessàriament cert.