Què en queda, del substrat democràtic?

Com podríem descriure breument què és una democràcia liberal? En una col·lectivitat determinada la base és que els ciutadans s’entenguin més o menys bé entre si; que comparteixin uns codis i formes de viure en comú; que les eleccions per a llocs de representació es facin per sufragi universal; que el pluripartidisme, la llibertat d’expressió i d’opinió estiguin garantits; i que s’apliqui la regla de la majoria, garantint alhora la protecció de les minories.

Tot i això, les lleis explícites no són suficients per a fer d’una col·lectivitat una democràcia liberal. Aquestes lleis cal activar-les, encarnar-les i viure’s per obra i gràcia dels costums democràtics. Els representants elegits per sufragi universal s’han de considerar, absolutament, representants del poble que els ha elegit. I pel que fa a la concordança entre les lleis i els costums, cal constatar que ha estat possible al segle XX gràcies a l’alfabetització generalitzada.

Però si bé això seria el quadre ideal, també cal constatar que avui en dia el sentiment d’igualtat democràtica bàsica sembla haver-se esgotat. Hi ha mals que s’han anat agreujant, uns mals que s’enfrontaven a dues grans categories ideològiques i mentals: l’elitisme i el populisme. Les elits denuncien una deriva del poble cap a la dreta xenòfoba, i el poble sospita que les elits s’enfonsen en una globalització delirant.

Si el poble i les elits ja no es poden posar d’acord per a treballar junts, la noció de democràcia representativa deixa de tenir sentit. El resultat és una elit que ja no vol representar el poble i un poble que ja no se sent representat. Segons les enquestes, la de periodista i la de polític són les dues professions menys respectades a la majoria de les democràcies occidentals. S’estén així la teoria de la conspiració, que és una patologia pròpia d’un sistema social estructurat pel binomi elitisme/populisme i per la desconfiança social.

En paral·lel hem assistit i assistim a l’augment de les desigualtats, cosa que, afegida al lliure comerç, ha fet miques les classes tradicionals, empitjorant les condicions materials i l’accés a una feina dels treballadors i de les pròpies classes mitjanes.

Aquest desfasament electe/electors ha comportat l’aparició d’oligarquies “liberals”, on tot sembla igual però res no ho és. Formalment segueixen sent democràcies liberals (sufragi universal, parlaments, i governs electes), però els costums democràtics han desaparegut. Les classes amb educació superior es creuen intrínsecament per sobre, i aquestes elits es neguen a representar el poble, que queda relegat a actituds que es consideren populistes. Seria un error creure que un sistema així pugui funcionar de forma harmoniosa i natural.

Però la degeneració de les democràcies liberals no es pot resumir en una guerra entre els de dalt i els de baix. En estreta associació amb l’augment generalitzat del nivell de vida, l’estratificació educativa ha fet saltar pels aires les creences i les forces col·lectives. Més enllà de l’oposició entre populisme i elitisme, s’observa un fenomen d’atomització social, de polvorització de les identitats, que afecta tots els nivells de la societat.

Alguns teòrics apunten que en una situació d’atomització general, de buit, l’Estat guanya poder. Resulta lògic. Si la societat es descompon en individus o petits grups, l’aparell estatal adquireix una importància particular.

El substrat democràtic a Occident, doncs, està seriosament tocat, perquè les oligarquies (financeres, econòmiques, etc.) han ocupat ara també les comandes dels sistemes representatius, i assistim a un desmantellament dels costums democràtics per mor de l’eficàcia.

Eficàcia sembla ser el mot del dia, però si és així potser la pregunta que cal formular-se és: ¿què és més eficaç per al benestar dels ciutadans, un sistema de democràcia representativa o un sistema autoritari? Fins ara, la resposta semblava clara: els règims democràtics asseguraven millor el benestar dels seus ciutadans, ¿però això continua sent així? ¿Al Regne Unit o França es viu millor (en termes econòmics, socials i culturals) que a la Xina o a Turquia? Probablement encara sí, ¿però no hi ha també en els sistemes de democràcia liberal la temptació d’encomanar la direcció a una persona forta amb idees fortes?

I aquí es planteja també l’altre difícil equilibri: entre seguretat i llibertat, ¿què triem? Em temo que la balança es va inclinant en les democràcies liberals cap a la seguretat i, per tant, les llibertats van disminuint. La nostra adhesió a les llibertats es va afeblint.

Aquestes són les qüestions del moment, i ens toca a nosaltres respondre-les, individualment i col·lectiva.