El meu Joan Fuster

En ple Sant Miquel de les Lletres, semblança d’un gran escriptor i pensador.

Vaig conèixer Joan Fuster i Ortells el 27 d’octubre de 1990 en un pavelló de Fira de València, on es celebrava el sopar d’entrega dels Premis Octubre d’aquell any. Un sopar que organitzava Edicions 3i4, dirigida per l’incansable i inclassificable Eliseu Climent. Els Premis Octubre han estat fins enguany un catalitzador d’iniciatives culturals i un focus d’estima per tot allò que representa el País Valencià.

Aquella nit, enmig de centenars de persones, simplement fórem presentats i no vàrem intercanviar res més que alguns mots de cortesia, perquè Joan Fuster era el centre de totes les atencions i de totes les mirades, de la mateixa manera que ell estava atent i escrutava tot el que passava en aquell pavelló.

Eliseu Climent va tenir l’amabilitat d’organitzar l’endemà, el diumenge 28 d’octubre, un dinar en un reservat d’un restaurant de l’Albufera de València, al qual vàrem assistir un nombre reduït de persones, entre les quals Joan Fuster i jo mateix.

Vaig tenir la sort que em va prestar, durant tot el dinar, una especial atenció, potser pel meu accent lleidatà (tan proper al seu), o potser perquè estava interessat en totes les informacions que li podia proporcionar de Catalunya (on llavors era alt càrrec del Departament d’Ensenyament), o potser perquè compartíem la idea de la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans (idea que continuo mantenint), o potser perquè ambdós també compartíem l’interès per l’humanisme clàssic i pels moralistes i reformadors francesos, bàsicament del segle XVIII (amb els qui encara tinc un deute).

Fuster t’impressionava per la seva capacitat de crítica, pel seu escepticisme vital, pel seu humor corrosiu, i per la seva autoironia relativitzant. Si agitaves aquest còctel, ja calia que estiguessis atent a qualsevol dels seus comentaris o afirmacions, perquè si perdies pistonada de la conversa, estaves perdut.

Amant del debat, de la conversa, i de la disputa, si calia, Josep Pla l’havia clissat bé, quan va escriure: “Fuster representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la nostra àrea lingüística”. Crec que seria més just dir que Fuster volia ser un element normal de l’àrea lingüística catalana, però les circumstàncies que propiciaren la irrupció d’un blaverisme encegat, violent i eixorc li feren la vida impossible, i li feren des de tots els punts de vista. La seva casa de Sueca va rebre dos atemptats, obra sens dubte de secessionistes lingüístics aliats amb l’extrema dreta (si ambdues coses es poden diferenciar). Un, el 1975 i un altre, el 1981, en què van col·locar artefactes explosius a casa seva, que afortunadament no ocasionaren danys personals a Fuster, però sí al seu habitatge i a la seva biblioteca. Òbviament els autors dels atemptats no foren detinguts, i dic òbviament perquè en la València de la Transició hi va haver moltes complicitats, massa. Tornant a aquell dinar a l’Albufera, recordo un Joan Fuster que fumava molt i compulsivament, que era el centre a partir del qual girava tota la conversa (i es notava que li agradava), que formulava aforismes com si els estigués escrivint, i que es trobava bé en ambients que sabia que li eren favorables i que només li volien bé.

Estava atent al que passava arreu, tenia la seva opinió sobre fets i persones, era mordaç, podia arribar a ser cruel en algunes percepcions, però darrere d’aquella sornegueria i d’aquella suposada distància diria que hi havia un afectiu, algú que necessitava sentir-se estimat, perquè prou que alguns l’havien fet sentir que per part d’ells era odiat.

Quan et trobes a taula amb un homenot d’aquest calibre procures captar el seu pensament, les seves idees, els seus projectes, i oblides la dimensió enciclopèdica del personatge. Un homenot que està en la idea i l’articulació del concepte Països Catalans, i que sabia i predicava que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l’Alguer) parlem la mateixa llengua: el català. I que tots els intents localistes políticament dirigits a afeblir o a dividir aquest marc cultural i lingüístic només tenen com a objectiu voler-nos empetitir, intentar fer-nos desconfiar de les nostres conviccions, i, a la llarga, fer-nos desaparèixer.

El millor homenatge que puc fer a Joan Fuster, tot rememorant aquell memorable dinar a l’Albufera, és mantenir viu el seu pensament, mitjançant accions orientades en aquest sentit, rellegir els seus llibres, mantenir i afavorir contactes entre gents i territoris, i mantenir l’esperit crític, un pols d’escepticisme, un xic d’humor, i una mica d’ironia fina. La recepta Fuster per a sentir-te més lliure i més arrelat alhora.