Vida lleidatana (2)

Per a commemorar dignament el centenari d’aquesta emblemàtica publicació, s’han programat 3 grans activitats: un cicle de sis conferències que tractaran diferents aspectes de la revista, una exposició amb materials de la pròpia revista, i l’edició d’un llibre que donarà una nova visió de la història de Lleida, adaptada i posada al dia.

Pel que fa al cicle de conferències, la primera (6 de maig) ha anat sobre el pas “De Lleyda a Lleida”. De fet, un dels debats que es van suscitar a les pàgines de Vida lleidatana fou a l’entorn del nom de la ciutat. Els termes del debat eren sobre si s’havia de conservar la toponímia Lleyda o s’havia d’adoptar la de Lleida. De fet, al primer número ja hi trobem l’opinió de Pompeu Fabra sobre aquesta dicotomia: “Lleida o Lleyda?”, inclinant-se per la grafia amb i llatina.

100 anys després no estem en el debat nominatiu, però continua el debat sobre quin estàndard de català s’ha d’emprar en la vida quotidiana. D’altra banda, és obvi que fa 100 anys el català era la llengua parlada i era una llengua en expansió i consolidació, mentre que ara és una llengua en regressió. Què hi podem fer? Com ens poden il·lustrar els textos de Vida lleidatana?

La segona conferència (3 de juny, o sigui, avui mateix) anirà sobre “L’art a Vida lleidatana”. Durant el primer quart del segle XX, Lleida assolí un gran prestigi intel·lectual. La confluència de personatges singulars, que destacaren en tots els àmbits del saber i de les arts, incorporaren definitivament la societat lleidatana als principals corrents culturals, socials i polítics del país i la seva influència fou essencial per explicar la història política i cultural de la seva època.

Vida lleidatana disposava de bons col·laboradors gràfics, tant dibuixants com fotògrafs, com ara Apa, Francesc Oltra, Manuel Pallejà o Josep Obiols. Articulistes com Miquel Fontanals, llavors director del Museu Morera, Rafael Benet, Josep Maria Llorens, o Ramon Aguiló. I, més endavant, dissenyadors i tipògrafs com Enric-Crous Vidal o Antoni García-Lamolla. Quin és l’estat actual de l’art a Lleida, i a Catalunya?

La tercera taula rodona (1r de juliol) porta per títol “Cultura, Lleida, Acció!”. En l’entretemps històric que va de la Mancomunitat a la Generalitat restaurada es mantenien intactes les il·lusions per la represa de l’estructuració del país, que tan bon resultat havien donat en agricultura, comunicacions, infraestructures, obra social i, sobretot, en una materialització cultural sense precedents. I Lleida també se’n va contagiar! 100 anys després, què en queda d’aquelles il·lusions? Quin és l’estat de la cultura a Lleida, dels seus diferents sectors i agents?

El quart dia (6 d’octubre) reflexionarem sobre “Preparant la República”. L’aparició de Vida lleidatana és el resultat d’un procés acumulatiu i d’encadenament entre uns fets històrics concrets i perfectament delimitats en el temps, que arrenquen amb el moviment cultural de la Renaixença i es materialitzen en l’ideari polític, pragmàtic i renovador del Noucentisme. Fruit d’aquella conjuntura sociocultural singular, d’una avidesa de coneixença i de formació en tots els camps, d’una peremptòria socialització de l’educació i d’una voluntat de retrobament amb un passat esplendorós i intencionadament mitificat, sorgiren arreu iniciatives com la d’aquesta revista.

En aquest sentit, cal destacar que Vida lleidatana fou l’òrgan d’expressió prerepublicà d’una generació d’intel·lectuals que volien ajustar la ciutat de Lleida i les comarques de Ponent a l’hora catalana. 100 anys després, què en queda avui d’aquella empenta que va acabar portant la República? Quines foren les condicions per al triomf de les idees republicanes?

A la cinquena taula rodona (4 de novembre) tractarem el tema “Bergós i cia”. Està clar que no hi ha cap empresa intel·lectual que pugui tirar endavant sense un equip humà que se’n faci càrrec i l’empenyi. En el cas de Vida lleidatana cal fer memòria dels que foren capaços de dinamitzar la vida intel·lectual, esportiva i política de Lleida, i d’atreure a la publicació noms senyers de la cultura catalana com ara Josep de C. Serra Ràfols, Josep Maria de Sagarra, Magí Morera, Jaume Agelet i Garriga, Josep Estadella Arnó, Joan Salvat-Papasseit, Josep Iglésias, Humbert Torres, Josep Carner, etc. On som avui? Quin record en tenim?

I acabarem (2 de desembre) amb una taula rodona al voltant de “Les revistes en català a la Catalunya contemporània”. L’esplet periodístic que es va donar a Lleida, i a molts pobles i viles de les comarques de Ponent, corresponia a l’optimisme cultural que s’escampà les primeres dècades del segle XX. Vida lleidatana va condensar i ampliar aquella vitalitat cultural, que probablement sorprèn més avui que en el moment de la seva aparició, perquè nosaltres tenim més perspectiva per veure el decorat on es desenvolupava l’acció i en podem treure lliçons. Vistos aquests precedents, en quin grau d’empenta i vitalitat tenim les revistes en català? Sobre l’exposició i el llibre us en donarem notícies aviat. Estigueu atents!