Europa i els Cafès
És de George Steiner aquesta idea de l’Europa dels Cafès. Fill de jueus de llengua alemanya, nascut a París i emigrat a Estats Units deu anys més tard on viu tota la seva etapa de formació i on comença a fer carrera acadèmica, sembla ser que hi manté una relació ambivalent, amb Amèrica. Quan torna, és Catedràtic de Ginebra i de Cambridge, ell, que es vol radicalment europeu. Tant, que l’any 2004 va pronunciar una conferència al Nexus Institut d’Amsterdam sobre aquesta seva idea d’Europa marcada en cinc punts. Per a ell Europa són els Cafès: des del de Pessoa a Lisboa fins als de Copenhaguen, per davant dels quals passava Kierkegaard, i diu que si dibuixem el mapa dels Cafès tenim una de les referències essencials d’aquesta nostra Europa. El Cafè per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual, l’àgora, l’espai on neixen i creixen filosofies i experiments formals, les revolucions ideològiques i les estètiques. El Cafè Gluck de Jakob Mendel, el Buchmendel, la ficció literària més perfecta d’Stefan Zweig. I la poètica del Cafè com un espai de la modernitat literària europea de què parla el bellíssim assaig homònim d’Antoni Martí Monterde. La segona marca d’identitat és una geografia que es deixa caminar, un paisatge civilitzat que es plega a les necessitats de l’home i de les seves aptituds. Ben altrament de deserts com el Sàhara o de la jeroglífica selva amazònica, a Europa, el paisatge, lluny d’aïllar, atansa. El tercer tret d’identitat dels europeus és el de posar a carrers i places noms que perduren. Inconcebible, aquest nomenclàtor, a l’Amèrica dels carres i avingudes de números i lletres. Això explicaria el pòsit de la història que ens ha fet i que hem fet. La quarta credencial és la doble tradició hel·lenística i jueva, en el doble binomi de raó i fe. Una doble tradició tan conflictiva com sincrètica. I la cinquena idea és una temença intuïda de ruïna i de final. Steiner té present les dues Grans Guerres, Auschwitz i el Gulag. En una conversa amb Nuccio Ordine, autor de La inutilitat de l’inútil, diu que l’han fet feliç dues coses: haver viscut en molts idiomes i la literatura comparada; i que la seva més gran victòria ha estat insistir en la idea que Europa continua essent una necessitat imperiosa. Avui encara. Quan tot trontolla.
