Rèquiem pel docent

Jo sempre he tingut un gran respecte pels mestres. Mai no oblido que si soc capaç de llegir i escriure és gràcies a ells, en el meu cas, gràcies a la senyora Maria. Al llarg de la vida he tingut bons i mals mestres, gent que es preparava bé les classes i a qui brillaven els ulls quan parlava.

Però també n’he tingut altres que remugaven, d’esma, fulls esgrogueïts. Però de tots he après alguna cosa i mai no he dubtat que el seu servei a la comunitat és constitutiu i insubstituïble. Els docents, doncs, són les imprescindibles corretges de transmissió del saber d’una generació a l’altra i això implica que exerceixen una professió permanentment actualitzada i connectada, amatent als descobriments científics i a totes les novetats socials i culturals.

La seva tasca transmissora no és, però, com la del copista, de simple reproducció, sinó que és summament creativa, car tot coneixement s’ha d’elaborar abans de transmetre’l. Per això els docents són més artesans que no pas treballadors d’una cadena de producció. La seva tasca s’assembla més a la d’un pintor de quadres que no pas a la d’un actor, més a la d’un fuster que fa una porta a mida que no pas a la del paleta que fa un envà, més a un metge que diagnostica a partir de símptomes esparsos i incoherents que a un practicant que vacuna en sèrie una fila de ciutadans.

Això és així perquè tant l’actor, com el treballador de la cadena, el paleta o el practicant s’han d’ajustar al guió, i la clau del seu èxit és exactament aquesta: recitar fidelment el llibre, fer el que està establert, ajustar-se al procediment, obeir cegament les ordres o disposicions de la regla o del superior jeràrquic. Els darrers anys hem assistit a una degradació de la professió docent, en el sentit literal que s’ha degradat els mestres i els professors. Hom els ha pres l’atribució d’artistes de l’educació i els ha convertit en mers executors de consignes i metodologies pedagògiques forassenyades com els àmbits o la universalitat dels projectes; se’ls exigeix disciplina fabril i genuflexió submisa a direccions educatives amb dret de cuixa feudal.

Què pot anar malament quan hom priva els professionals de la seva dignitat i de la seva autonomia, i desconfia del seu orgull d’ofici i del seu saber fer?.