Paràsits

Mon pare fins que no es va casar va dormir a la pallera de casa. La seva era la típica llar de pagès a Oliola. A la dreta, la porta principal, amb una gatera que permetia el vagareig dels felins encalçant rates, a l’esquerra, el portal de l’estable de les mules; darrere de la menjadora, la pallera. Era el lloc més calent de la casa, sobretot a l’hivern. Les bèsties eren una font d’escalfor i de ferum. No costa imaginar l’ambient humit i tebi de l’estable, el seu aire viciat per la respiració i l’olor acre dels excrements, la urea i l’amoníac de l’orina. Però també hi havia polissons no convidats, aquests eren els diferents paràsits que infestaven tots els animals de la casa, inclosos els de dues potes. Recordo mon pare dient-me que sovint s’havia de treure puces o paparres amb vinagre, llimona o camamilla, i que això no constituïa cap raresa perquè tothom en tenia; rics i pobres eren hostes un moment o altre d’uns insectes tan democràtics que afectaven tothom per igual. No debades la higiene era escassa, cap casa de poble no tenia lavabo i hom es rentava amb un gibrell; a tot estirar hi havia una comuna per a les necessitats, i quan no hi era, de dia al corral i de nit als orinals de terrissa. A més, el contacte constant, necessari i inevitable amb els animals feia que els humans compartissin amb ells salut i malalties.Els paràsits van començar a desaparèixer de les llars a mitjan segle passat gràcies a l’augment de la higiene, la desaparició dels animals de rendiment i la seva substitució pels de companyia, cada cop més nets i ben cuidats. Aquest fenomen s’ha donat arreu, cosa que no ha impedit, però, la proliferació de xinxes a la veïna, culta i neta França. A París és una plaga que afecta aeroports, trens, transports públics i hotels, i arreu de França es calcula que el 10% de les cases han estat afectades un moment o altre. Jo, veient les barbes del veí afaitar, posaria la meva a remullar, no sé si m’entenen. Recorden, al món actual, tan comunicat, quan a la Xina (és un dir) es fan un pet, l’olor se sent al Perú. I, tanmateix, no tinguin por, els paràsits (llevat que siguin polítics, com el que xucla la sang de Catalunya) acostumen a ser molt més petits que els seus hostes, i tenen també una vida més curta.