SEGRE

Creado:

Actualizado:

Tenim tanta por de la mort que ja fa molt de temps que vam inventar una sèrie de rituals per amansir-la. No pas evitar-la, car no és possible, però sí per fer-la més suportable o més avinent. D’aquí les cerimònies, els símbols i els monuments. Menhirs, dòlmens, esteles i làpides, sarcòfags, capelletes, creus, nínxols i urnes funeràries, què són sinó senyals, mollons i relíquies de la mort? Tot això ens recorda la finitud humana i alhora la conjura, com si pronunciant paraules màgiques la cosa desaparegués, com si amb aquests símbols i monuments ja paguéssim la penyora de l’oblit o del silenci.Però les paraules no pronunciades o els pensaments reprimits no ens allunyen dels morts perquè el mateix llenguatge, com un ressort, ens els retorna. S’ha fixat vostè en l’enorme quantitat d’expressions que mencionen l’Amarga, com l’anomenava el poeta? Frases com “avui estic mort de son”, “explica’m el que vulguis, que soc una tomba” o “al Joan li van carregar el mort” manifesten els mil matisos i contextos en què la mort és el comodí d’una comunicació que, no pas del tot conscientment, la recorda.En algunes expressions, la mort és directament la protagonista. Hom tracta de descriure’n les característiques o les implicacions del fet de morir o estar morts. D’aquesta mena són: “El qui fuig de la mort, corre debades”, “a tot hi ha remei, llevat de la mort”, “la mort és la gran anivelladora”..., que no fan altre que emfasitzar el caràcter universal i inevitable de la mort. El mateix passa amb aquelles altres que ens recorden que la bellesa, la joventut i l’amor no escapen tampoc a la decadència i miren d’insinuar que la vida i el seu seguici de mals poden arribar a ser més horribles que el final al qual aboquen. Tot plegat no són més que defenses contra la mort el propòsit de les quals és inclinar-nos a la resignació. Dèiem més amunt que temem la mort i no en volem parlar, però que alhora no podem evitar fer-ho. El mateix passa amb els morts, que volem i no volem recordar, que hem visitat recentment al cementiri, hem obsequiat amb flors i damunt dels quals hem deixat caure, potser, alguna llàgrima. I tanmateix la memòria de moltes persones és el vertader cementiri on reposen sense honors els morts que ja han deixat d’estimar..

tracking