Morir abans de matar
Els joves víctimes d’assetjament escolar, sigui del tipus que sigui, acostumen a patir un conjunt de símptomes com ara ansietat, aïllament social, baixa autoestima, irritabilitat i ideació suïcida. Aquesta simptomatologia depressiva pot conduir cap al pendent relliscós del suïcidi o cap a conductes reactives. Una és la que converteix en assetjadors els assetjats, les víctimes en botxins, creant una sinistra cadena en cascada de violència apresa. Remeto el lector a l’excel·lent pel·lícula Cobardes (2008). Però fou als Estats Units on va començar a estudiar-se la connexió entre l’assassinat i el suïcidi, partint del fet que des de fa uns anys adolescents (molts d’ells víctimes d’assetjament) protagonitzen tirotejos als centres escolars. Un exemple conspicu és el de la massacre de Columbine, de l’any 1999 quan E.Harris i D. Klebold van matar 13 persones i en van ferir més de 20 abans de suïcidar-se.
Diuen que la realitat supera la ficció. I tanmateix, la ficció inspirada en els fets vertaders sovint els il·lumina. El darrer focus ha estat posat per la sèrie Adolescence (Netflix, març del 2025), dirigida per Philip Barantini. Explica la història d’un adolescent de 13 anys que és detingut per l’assassinat a punyalades d’una companya de l’institut. L’èxit esclatant de la producció televisiva ha multiplicat els articles d’opinió i els debats públics. Al Parlament britànic el Partit Laborista ha proposat que la producció televisiva es passi a totes les escoles a fi de prevenir i contrarestar la misogínia, tot posant llum a la radicalització masculina i la violència contra les noies. El primer ministre anglès, Keir Starmer, ha declarat que veu la sèrie amb els seus fills.
Però la minisèrie no va només d’assetjament, aïllament i rebuig social, d’exposició a ideologies tòxiques derivades de la metzinosa “manosfera” (xarxa d’esfera masculina) o la subcultura INCEL (de l’anglès: Involuntary Celibate o solters involuntaris); va de l’ecosistema juvenil, cultural i comunicatiu, que molts pares ignorem i de la maligna influència que poden exercir les xarxes socials. Sobretot parla de nosaltres mateixos, de com, volent “feliços” els fills, hem abdicat dels nostres deures i hem renunciat a posar-los límits tant com a educar-los.
