Hi ha jutges però no justícia

Imaginem que no hi ha Estat, és a dir, que no hi ha organització social coercitiva: vivim en absència de llei, no tenim policia, ni jutges, ni presons..., tampoc no hi ha impostos ni taxes, ni multes, ni ministeris d’hisenda; però és clar, tampoc no tenim un sistema educatiu, ni hospitals, ni pensions per desocupació ni pensions de jubilació. Fa pensar, oi? És probable que algunes d’aquestes “absències” ens plaguin, però altres no tant i algunes gens. L’únic que no falla mai, hi hagi o no Estat, són les persones amigues del que no és seu, que no han ajupit mai l’esquena si no és per llevar-li a un altre el fruit del seu esforç.

Imaginem que, en aquest context, un servidor és pagès i té un hort on planta trumfes. Un servidor considera que les patates són seves perquè són fruit del seu treball, per allò que si aquestes mans són meves, és meu allò que em donen. Però hi ha un altre individu que, quan els tubercles són a punt de collir, aprofita la fosca per furtar-ne ara un sac, ara un altre. Què ha de fer un servidor davant l’evidència del lladronici? No puc denunciar-lo, car no hi ha llei ni policia ni jutge ni presó. En aquest cas, ¿qui té el poder executiu d’enxampar in flagranti el lladregot, jutjar-lo i castigar-lo com mereix? Doncs ningú més que jo, el sofert propietari de les patates. Què faig, quan el vegi amb l’aixada arrancant els fruits del meu esforç, li obro el cap d’un cop de mànec? –Noooo... Em dirà vostè. –Per unes patates robades no mereix pas la mort! Però jo li respondré: –És que són les meves patates! I encara afegiré: –En absència de llei, jo soc la llei i em toca determinar el càstig! A la qual cosa, potser, si vostè és una persona intel·ligent, contestarà: –Però no es pot ser, alhora, jutge i part de les pròpies causes! Que no s’adona que la pena ha de ser proporcional al delicte –si n’hi ha– i no pas dictada per l’emprenyament o per l’odi?

I ja hem arribat al cap del carrer: les comunitats polítiques es van fundar per donar lloc a la justícia imparcial, de la mà de la llei, que determina delicte i pena, i dels jutges que no són alhora parts interessades. En quina situació creu l’imparcial lector que es troba l’Estat espanyol? Ho sé jo i vostè també; en Sánchez ara fa veure que se n’acaba d’adonar...