El preu de la moral

Cada home té un preu pel qual es lliura”, és una sentència que va pronunciar Robert Walpole (1676-1745) a la Cambra dels Comuns anglesa durant un escalfat debat parlamentari. És una frase diàfana i ben incòmoda, per tot el que implica. I és que si és certa, si enlloc del món no existeix una persona de principis i valors capaç de resistir qualsevol temptació, si el fet que ens guanyi per al seu partit l’esperit bo o el dolent depèn només de qui ofereixi més o de qui ens garanteixi un pagament immediat, aleshores tots, sense excepció, som dolents. S’entén?

Segrestat com es troba el nostre pensament per l’esperit del capitalisme, creiem que totes les coses tenen un preu: són béns o serveis que paguem. Les persones, reduïdes a la condició de coses, també tenen un preu. Això, dut al límit, ens du a la consideració que l’esclavitud és possible, al capdavall no és altra cosa que la compra i venda d’éssers humans. Davant d’aquest abisme, retrocedim, perquè és un llindar que la civilització va decidir que no travessaria mai més.

El sentit original de la frase de Walpole és, però, que les anomenades “conviccions profundes”, això és, els principis morals, religiosos o polítics que els humans afirmem tenir, en el doble sentit de “tenir-los” i de “mantenir-los”, estan a la venda per al millor postor. Una cosa és dir que creiem fermament que tots els humans tenen els mateixos drets, que no s’han de fer discriminacions per raó de sexe, edat, creences o color, que la igualtat i la llibertat són béns irrenunciables, que tothom ha de poder gaudir de treball, d’un habitatge digne, que la vida humana ha de ser protegida en qualsevol cas... I una altra és quan ens trobem que hem de fer alguna cosa per garantir aquests drets i oportunitats a altres persones que no siguem nosaltres. Aleshores és quan, incapaços de viure i actuar a l’altura de les nostres creences, ens adonem que no tenim principis, o que, com deia Groucho Marx, els canviem per uns altres segons convé. I així, ens diem: “Prou que ho veig, que s’està cometent un genocidi a Palestina, i bé em sap greu que passi, però és que tractar d’impedir-ho em costaria un preu en termes econòmics, de seguretat i d’oportunitat. I a més, jo no soc palestí.” Oi que els sona, la cançó?