La cara de l’ànima

La nostra vida es pot comparar amb un dia d’hivern. Naixem entre mitjanit i dos quarts d’una de la matinada, el sol no surt fins a les vuit i comença a enfosquir cap a les cinc de la tarda. A les dotze morim.» Aquest és un aforisme de Georg C. Lichtenberg (1742-1799), professor de física alemany, subtil observador del seu entorn i agudíssim autor d’aforismes.

Rellegeixi, si li plau, el que encapçala aquest article. On es troba, vostè, de la cronologia anecdòtica? Jo, concretament, a mitja tarda i fent-me a la foscor del capvespre, no pas amb resignació, sinó amb mirada lúcida. Mentrestant, faci una ullada a l’espill que tingui més a prop. Què hi veu? Quins ulls el miren? S’hi reconeix l’ànima? Pensi que ni la cara ni l’ànima no li són accessibles si no és a través d’un mirall, i del segon cas, n’hauríem de parlar. Hi ha qui diu que als quaranta ja tenim el rostre que ens mereixem. Uns el tenen botit com si s’haguessin passat la vida inflant globus. Uns altres tenen les galtes xuclades com si passessin gana. D’altres tenen les faccions tan comprimides i tenses que tot el dia fa la impressió que proven d’anar de ventre un restrenyiment etern. En molts, les arrugues i solcs indiquen les sotragades patides tant com les rialles i els rictus que, a còpia de repetir-se, han deixat empremta. ¿Troba, en efecte, que la seva cara fa per la seva vida o creu que en mereixeria una altra de més amable, sardònica, cínica o innocent?

Hi ha persones que tenen la cara tan dura que, sota la pell, poden riure’s del mort i de qui el vetlla o somriure cínicament de les seves pròpies malifetes. Nosaltres, en canvi, els desgraciats que la tenim tova, i l’ànima directament sota l’epidermis, parlem sempre un idioma amb el qual ens resulta impossible mentir: se’ns veu d’una hora lluny que som rucs o innocents, francs o tímids, recelosos o confiats, alegres o melancòlics.

Tots tenim un rerefons moral, producte de la nostra pròpia història –allò que els anglesos anomenen «tenir un esquelet a l’armari», rerefons que normalment intentem tapar amb els pantalons del silenci o del decòrum, segons convingui. Però sovint la bona educació no és suficient i ens cal un maquillatge més dens i complex, com ara la màscara empolsinada de la hipocresia.