La bacanal lleidatana
Els grecs clàssics tenien les seves Dionísies, els romans les seves Bacanals i els lleidatans tenen el seu Aplec del Caragol. És evident que les festes pertanyen a contextos i èpoques molt diferents però tenen en comú més del que sembla, per exemple, el seu caràcter de festes que apleguen moltes persones, les quals, en participar-hi, es desinhibeixen sorollosament, que mentre duren es produeix un capgirament temporal de les normes que regeixen “els bons costums”, o que serveixen per estrènyer els llaços entre les persones participants (els veïns de la zona no sé si pensen el mateix, però) i que són una expressió de celebració corporal de la vida.
Les Dionísies gregues eren festes religioses, no debades estaven dedicades a Dionís, el déu del vi, i es caracteritzaven perquè, al so de la música i el cant, incloïen un elevat consum etílic, mentre els participants ballaven i sovint es lliuraven a desinhibides pràctiques sexuals. Quant a les Bacanals romanes, es pot dir que són una còpia de les festes gregues: Bacus és la traducció llatina de Dionís.
L’Aplec no és una festa religiosa, llevat que la devoció al caragol que tenen molts penyistes permeti afirmar-ho; tampoc no ho permet que molts dels participants es bategin amb diferents substàncies espirituoses ni que alguns, enmig d’un èxtasi alcohòlic, diguin que han tingut una experiència mística o jurin, pel més sagrat, que els ha estat revelat que el Lleida Club de Futbol guanyarà la lliga de l’any vinent. Malgrat el caràcter secular i fins i tot de vegades irreverent de la festa –de tant en tant se sent algun “Cagondéu, se m’han cremat els caragols!”–, sí que té, com he assenyalat més amunt, molts elements rituals i litúrgics, com les festes de l’antiguitat. No són pas altra cosa les processons: què és, si no, la “Petita Rua de l’Aplec” d’avui a la migdiada?; què fou l’anomenat “Sopar de germanor” d’ahir a les deu del vespre, o l’“Ofrena Floral in memoriam” d’avui a les 12, que revela a les clares l’entronització, o “santificació” del “profeta visionari” que inicià la confraria o “germandat de la banya”. ¿Que no són religioses, també, les experiències de pertinença, identitat compartida i d’efervescència espiritual i, sobretot espirituosa, que viuen els coribants?
