Joan Julià-Muné en el record

A finals de la dècada dels setanta del segle passat, les comunicacions de Lleida amb Girona eren tot un poema, gairebé una odissea, per dir-ho tot amb termes literaris. El viatge amb tren o cotxe de línia implicava gairebé la pèrdua d’una jornada. I, amb cotxe, cal recordar que no existia ni l’Eix Tranversal (C-25) ni l’autovia de Barcelona (A-2, aleshores N-II)? L’única via mínimament practicable, malgrat les freqüents inclemències de l’hivern, era l’autopista de peatge (AP-2, AP-7), però, si s’havia d’agafar gaire sovint, resultava prohibitiva per a les economies mitjanes. Afortunadament, l’aleshores anomenat Estudi General de Lleida (delegació de la Universitat de Barcelona, columna vertebral del que després fou la UdL actual), el 1978 va “fitxar” un jove professor gironí, més exactament banyolí (encara que fill de Cornellà del Terri), que, tossut com la rella de l’aladre, va anar llaurant setmana a setmana, metafòricament parlant, l’eix Lleida-Girona o, si ho voleu amb metàfores no tan extremes, va anar teixint una autèntica xarxa de complicitats entre Ponent (allò que ell anomenava irònicament “el Far West dels Països Catalans”) i la seua terra d’origen. Estem parlant, naturalment, de Joan Julià-Muné, mestre, lingüista i catedràtic de Fonètica Aplicada de la Universitat de Lleida, on va dirigir també la Càtedra d’Estudis Asiàtics i el Laboratori de Fonètica “Pere Barnils”.

El seu currículum és impressionant: llicenciat en Filologia Hispànica per la UAB (1974), màster en Fonètica per la Universitat de Londres (1978) i doctor en Filologia per la UB (1987), va ser professor de la Universitat de Lleida ininterrompudament durant 42 anys. Va publicar un gavadal d’obres i articles científics (i també traduccions científiques i literàries i alguns poemes), va destacar, a més d’en el camp de la fonètica, en la història de la lingüística catalana (especialment en la relacionada amb l’obra de Pompeu Fabra, Pere Barnils, Joan Coromines, Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll), en lingüística aplicada (sobretot en els camps de l’ensenyament del català com a L2, de la llengua dels mèdia orals i dels models de català en l’àrea nord-occidental). Com a sinòfil, va publicar també una extensa i intensa obra de divulgació i va promoure multitud de cursos i altres activitats sobre el mandarí (especialment sobre el seu procés de codificació i els paral·lelismes amb l’obra de Pompeu Fabra) i sobre la cultura xinesa. Va rebre en vida diversos ajuts i premis, com la Beca Manuel de Montoliu (Tarragona, 1985), el Premi Carles Rahola d’Assaig (Girona, 1984); el Premi multimèdia del Ministerio de Educación (Madrid, 2002) i, junt amb Imma Creus, el Premi Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (2006). Promotor infatigable dels estudis i la recerca del català a Lleida, ha tingut un impacte considerable sobre generacions d’ensenyants i investigadors del camp de la Filologia Catalana, amb generositat, dedicació i compromís amb la llengua, així com amb una gran obertura cap a les altres cultures del món, especialment l’anglosaxona i la xinesa. Home de ponts més que de barreres, ha traçat, com hem dit, aquells camins llaurats, avui molt transitats, entre Lleida i Girona (però també entre Lleida i Tarragona, entre Lleida i Balears, entre Lleida i Barcelona), entre la lingüística sincrònica i la diacrònica, entre la cultura catalana i la xinesa.

Recentment li va ser concedit, de manera ben merescuda, el VIII Premi Pompeu Fabra a la trajectòria professional, científica o cívica en la projecció social de la llengua catalana, atorgat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Un premi biennal que, ho sabem del cert, li havia de ser atorgat en vida. Amb l’alegria compartida per un reconeixement tan digne i justificat a un col·lega nostre estimat, ens resta però la recança perquè no n’ha pogut gaudir en vida. I, sobretot, el buit existencial que ens deixa als companys, deixebles i amics. Allà on estiguis, sigui en la dimensió llunyana de l’eternitat o en la més pro

pera de la nostra memòria, enhorabona, Joan!