“Pantalleta, pantalleta, ets tu la més boniqueta?”

Són un bon espill, les pantalles. El final del conte encara està per veure, però si us convencen certs relats i teniu una estoneta, podem parlar dels arguments.

La nostra història no és cap conte vora el foc, que ara no se’ls creu ningú. Ens van vendre i vam comprar una pel·lícula molt cara que hem d’anar passant una vegada i una altra per justificar la inversió. Si la pantalla és petita i els crèdits són massa llargs, les ànsies d’entreteniment dels espectadors més joves superen amb escreix la incomoditat dels problemes posturals o les seqüeles de visió, que no cal esguerrar abans d’hora. Els tècnics i els creadors de contingut saben que la lletra petita no la llegeix mai ningú i que els missatges subliminars són un risc més que assumible. I els publicistes, que atrapen al vol les polítiques d’empresa, claven la seua funció: les obres mediocres, ben presentades, retallades i enganxades, poden acabar passant per l’obra mestra. El gran públic és un gran consumidor d’efectes especials i muntatges aparents.

Podríem considerar la nostra pel·lícula com un drama social del cinema mut; una gran història d’autor que una colla de directors consagrats, que van de capa caiguda, fan veure que dirigeixen mentre es posen de perfil buscant el seu millor pla. Càmeres desenfocades, filtres afavoridors, objectius erràtics i guions perversos que esborren qualsevol rastre del floret protagonista: a les històries corals fins i tot els més covards poden passar per herois. El desenllaç cada any serà més obert, que s’ha de fer partícip el públic quan la taquilla fluixeja.

La pantalla ja ens ha fos. Rere l’espill, la madrastra va inoculant el verí al cor de les palometes. I les tendres blancaneus, amb ditets assedegats, busquen compulsivament els llums de sortida als mòbils. Demà més, que a les aules catalanes el dia de l’espectador és cinc cops a la setmana i les pensades dels artistes locals són un no parar.