Cristianisme i cristiandat

Una altra confusió que a vegades es produeix és entre el significat de cristianisme i el de cristiandat, i certament no són la mateixa cosa ni tenen el mateix sentit.

Si el cristianisme viu temps de canvis, d’adaptacions i de replegament, hi ha una figura d’Església, a la qual s’ha anomenat habitualment com a “cristiandat”, que està clarament en vies de desaparició.

Aquesta figura eclesial i omnicomprensiva havia sigut molt influent durant bastants segles i en molts camps diversos, com ara la vida social, la política, o l’ensenyament. Les primeres fractures del concepte van aparèixer ja fa temps, com a mínim des de la Reforma protestant i les guerres de religió. Però un llindar es va creuar en el pla antropològic durant els anys seixanta del segle XX. El Maig del 68 va ser el marcador simbòlic, en constituir aquest esdeveniment complex una línia de separació, també en molts àmbits. Esquemàticament, però no de forma caricatural, podríem destacar dos trets principals d’aquesta revolució antropològica, que es va produir de forma quasi simultània a tot Occident i al capdavant de la qual van figurar de manera destacada les joves generacions. Per una banda, una reivindicació de l’autonomia individual (que va derivar cap a l’individualisme), i, per altra banda, la valorització del plaer (que abocaria a l’hedonisme). Individualisme i hedonisme, que eren valors que contrastaven poderosament amb els valors morals que havien dominat fins llavors.

Tot això es va reflectir en el camp de la intimitat i en l’aparició d’esdeveniments significatius, com ara la invenció i comercialització de la píndola anticonceptiva, o com ara la despenalització de l’avortament. Un canvi antropològic d’aquesta envergadura va impactar fortament a l’Església catòlica, però no va fer trontollar definitivament la presència cristiana a Europa, de la qual es veuen aparèixer ara, aquí i allà, nombrosos brots verds.

Potser no es tracta tant d’adhesió als ritus, sinó que hom pot identificar una demanda en les nostres societats del tipus d’una forma de recurs, d’obertura, de crida, d’ampliació, que respondria a un desig de transcendència, de fraternitat, d’estil de vida interessant i, fins i tot, desitjable. I això es produeix al mateix temps que augmenten les incerteses pel que fa al futur de la humanitat, una humanitat confrontada a una sèrie de crisis multiformes (escalfament climàtic, pandèmies, violències socials, conflictes bèl·lics, migracions incontrolades...); o al desenvolupament espectacular de les noves tecnologies, sembla un bon moment per a interrogar-se sobre què ens fa més humans, tant individualment com col·lectivament. De manera que la fi de la cristiandat invita a inventar una forma nova de cristianisme.

Si es renuncia a la nostàlgia de la cristiandat, al model d’una societat que funcionava segons uns principis reputats com a cristians (tot i que caldria interrogar-se sobre allò que es posa sota aquest concepte), hom pot estar temptat pel replegament comunitari, o per la defensa d’una identitat particular que distingeix els cristians d’altres grups socials.

Hom pot comprendre el desig dels cristians de retrobar-se en grups que comparteixen els mateixos valors, la mateixa visió del món, les mateixes pràctiques. Però aquesta recerca d’identitat, ben legítima, pot estar acompanyada d’una diferenciació excloent. La voluntat de distingir-se dels altres per a prendre consciència d’allò que s’és pot tenir com a efecte no només de pensar-se diferent, sinó fins i tot superior, com a signe de pertinença a un grup limitat de “justos” o d’“elegits”, o fins i tot de “perfectes”, tot i que es pugui combinar amb una retòrica d’humilitat o de servei. És la síndrome sectària, que parteix del principi que la salvació només pot concernir una petita minoria de persones escollides, al marge de la gran massa destinada a la perdició.

Sense anar necessàriament fins a un judici d’exclusió, una actitud de replegament identitari pot acompanyar-se d’un propòsit d’indiferència tolerant. Així s’evitarien els possibles conflictes de veïnatge, però també així s’impediria qualsevol tipus de trobada, encara que hi hagi confrontació, i qualsevol nivell de coneixença mútua.

Atès, doncs, que les religions ja no tenen una posició hegemònica a les societats occidentals, i que el principi de pluralitat s’ha acceptat, seria una llàstima que tots plegats ens privéssim de les aportacions d’una saviesa que té l’experiència d’una llarga història. Podria ser que la secularització de les societats tingués el mèrit de fer aparèixer de forma manifesta la funció antropològica de les tradicions religioses, d’estar atents a allò que ens diuen respecte de l’ésser humà. I fer-ho des de la lògica de la sinceritat.