De teoria, la justa i al seu moment

Ja fa dies que ho penso. Saps què passa, que he vist massa vegades com se la menysté, com se la buida de sentit, com es considera cosa de grans i es nega als alumnes més jovenets; com se la passeja pels llibres de text i pels dossiers, exposada i abocada a la incomprensió més injusta. És un fet inqüestionable que la majoria de persones menja sense saber gastronomia, creix sense tenir coneixements d’anatomia, es fa preguntes sense necessitat de la filosofia i es mor sense saber què coi és la biologia. Però val la pena que et paris a pensar per què hi ha persones que, en un determinat moment de la vida, decideixen que alguna d’aquestes disciplines formi part del seu camí. Per poder parlar o escriure no cal ser un gramàtic expert. El meu fill petit no callava i era capaç d’escriure contes preciosos sense saber què era una subordinada o un narrador omniscient. I crec que, de moment, havia de ser així. Però havia d’arribar el dia que apreciés la teoria; que distingir les subordinades o poder triar el tipus de narrador dels seus contes esdevingués una necessitat, una conseqüència natural del seu aprenentatge lingüístic. I si això no li havia d’arribar a passar mai, encara que em recités tots els estalvis de la dièresi i m’expliqués la vida i miracles de Mossèn Cinto, crec que podíem haver-li estalviat bona part de les hores de teoria lingüística i literària que el sistema de torn li deparava i dedicar-les, per exemple, a la gastronomia, que menjar bé li agradava tant com parlar. Qui sap, pensava jo en aquells anys, potser tindrà la sort de gaudir de les dues experiències. Passat el temps, diria que menja pitjor, tot i que continua escrivint contes preciosos que és capaç de millorar —em cau la bava— des de la gramàtica. Potser t’han arribat a dir que una cosa és escriure (tal com ragi, encara que vessi) i una altra ben diferent és estudiar gramàtica (reduint l’anàlisi sintàctica a un sarpat de ratlles i fletxes, sense arribar a fer entendre que només són el mitjà d’una finalitat més alta). Espero que no, però com se senten a dir tantes coses estranyes...