Padró, ideologia i irresponsabilitat
Cap de l’Oposició a la Paeria
El padró municipal, aquest instrument nascut per organitzar, planificar i garantir la convivència, s’ha convertit en una joguina ideològica en mans d’un progressisme que confon drets amb privilegis i legalitat amb barra lliure. El cas recent de Lleida n’és un exemple clar: la justícia obliga l’Ajuntament a empadronar tothom, visqui on visqui i com visqui. Fins i tot si és en un pis ocupat o en una nau abandonada. Tothom, sense matisos. La llei, ens diuen, ho exigeix. Però... de debò hem arribat fins aquí?
Han convertit el padró en una eina ideològica. No pas per integrar, ordenar o garantir drets, sinó per blanquejar l’okupació, la delinqüència i la immigració irregular. I no hi estem d’acord.
Empadronar la il·legalitat no pot ser un dret. No pot ser que, per la via administrativa, estiguem normalitzant situacions que, en qualsevol altre àmbit, serien denunciades per irregulars, insegures o fins i tot delictives. Però ara, si algú ocupa un pis, la prioritat no és protegir els propietaris ni el veïnat, sinó empadronar qui hi entra sense permís. Com si col·locar un matalàs en una nau industrial fos sinònim de residència habitual.
Al PP Lleida ho hem dit clar: el padró ha de reflectir una realitat legal, no pas encobrir el caos. No pot ser una catifa sota la qual s’amaguen tots els mals endreços d’una política migratòria fracassada i d’un urbanisme descontrolat. I, sobretot, no pot convertir-se en la clau d’accés a serveis i ajudes públics que, sovint, acaben sent més fàcils d’obtenir per a qui no ha complert la llei que per a qui sí que ho ha fet.
L’Ajuntament, amb el PSC al capdavant, ara plora i es fa l’ofès. Fa veure que la culpa és d’ERC o d’una jutgessa massa formalista. Però, senyors, fa anys que la situació és aquesta. I fa anys que el govern municipal mira cap a una altra banda mentre els barris pateixen una degradació accelerada, mentre els comerciants tanquen les persianes, i mentre les famílies veuen amb impotència com el bloc del costat es converteix en una olla de grills. Davant d’això, el “bonisme” institucional només sap recitar el mantra dels “drets humans”, com si els deures no existissin, com si els veïns que paguen impostos i compleixen la llei fossin ciutadans de segona.
I ara, a sobre, una sentència ens diu que tot això és il·legal. Que no empadronar en una situació irregular és vulnerar drets fonamentals. Que l’Ajuntament no pot “valorar” la legalitat de la situació. Ja no parlem d’integració, d’ordre ni de convivència. I si algú gosa qüestionar-ho, se l’acusa de xenòfob, d’insensible o, directament, de feixista.
Doncs no callarem. No acceptarem lliçons de moral de qui ha estat còmplice –per acció o per omissió– d’una situació que castiga els més vulnerables: els veïns dels barris, els petits empresaris, els treballadors que han vist com els serveis públics es col·lapsen mentre ells continuen cotitzant puntualment. Empadronar no és només posar un nom a un full d’Excel municipal. És obrir la porta a serveis, ajuts, drets i també, per molt que molesti dir-ho, a obtenir la residència. I això no és una suposició: és una realitat perfectament documentada.
El govern municipal hauria de plantar-se. Si la llei no permet fer les coses amb seny, aleshores que es canviï. Que el senyor alcalde truqui al seu cap de files, Pedro Sánchez, o a la portaveu del PSOE, lleidatana integrada a la cúpula del partit, que li expliqui que a Lleida ja no es pot més. Que el padró, tal com s’entén ara, és un passadís directe al col·lapse social. Però que no faci veure que tot això li ve de nou. Perquè al seu partit fa anys que es mouen en aquesta ambigüitat còmoda típica dels socialistes.
Aquest article potser no agradarà als qui viuen instal·lats en el relat del “tot s’hi val” i de la compassió selectiva. Però algú ho havia de dir: prou. S’ha acabat. El padró no pot ser l’eina per blanquejar la il·legalitat. No pot ser el passaport a una ciutat on la llei és paper mullat i el ciutadà que compleix les normes queda desemparat. O recuperem el seny, o acabarem pagant –i molt car– el preu d’aquest progressisme suïcida.
