Elio Vittorini

Sempre amb problemes amb la censura feixista que li va prohibir publicar llibres i articles i que el va dur a la presó, Elio Vittorini (Siracusa, 1908 – Milà, 1966) va ser protagonista destacat en l’efervescent món cultural de la Itàlia de les dècades centrals del segle XX. Director de diverses revistes literàries (Solària, Il Politècnico, Menabo di letteratura…), col·laborà activament amb les més importants editorials, com Einaudi, Mondadori i Bompiani. Escriptor compromès socialment, era pròxim al PCI i al PSI i arribà a dirigir L’Unità. Es movia en els cercles intel·lectuals més sofisticats. Era amic de Curzio Malaparte i d’Italo Calvino i cunyat del poeta Salvatore Quasimodo, premi Nobel del 1956. Novel·lista, polític, editor, traductor i crític, la seva trajectòria vital és estranyament paral·lela a Pavese. Precisament aquest va dir de Conversa a Sicília que “és una recerca de les arrels per arribar al mite a través del símbol”.

Altres obres seves són Piccola borghesia (1931), Uomini e no (1945), Garofano Rosso (1948), Le donne di Messina (1949), Erica e i suoi fratelli (1954) i La garibaldina (1956). De Conversa a Sicília n’extraiem:

–“I el tren volava pels boscos de tarongers, de cara a les muntanyes, al costat del mar. Apareixia i desapareixia una neu alta, llunyana. El cel era clar, netejat pel vent, ja sense pluja, encara que sense sol; i vaig reconèixer aquella carrera, vaig veure que érem a mig camí entre Messina i Catània”.

–“Així era en aquella solitud, Acquaviva, San Cataldo, Serradifalco, els nois a l’escola hi anaven amb un tren de càrrega, o a jugar pels rostolls dels àvids camps, l’home, a la feina amb una pala, la mare, a la feina amb una bugada o qualsevol altra cosa, cadascú amb el seu propi dimoni i sota el cel de les solituds.”

–“Vaig preguntar a la meva mare: Quina malaltia té aquell home? – Com tots –va contestar la meva mare–. Uns tenen una mica de malària. D’altres tenen una mica de tisi.”

–“Però potser cada home no és home; i no tot el gènere humà és gènere humà. Aquest dubte t’escomet, sota la pluja, quan tens les sabates foradades, i ja no hi ha ningú en particular que t’ocupi el cor, ni vida teva particular, res de fet i res per fer, res per témer, res per perdre, i veus a l’altre cantó de tu mateix el carnatge del món.”

–“Als set anys no coneixes el mal del món, tampoc el dolor, i tampoc la desesperança, no et trobes commogut per furors abstractes, però coneixes la dona. Mai un nascut de sexe masculí no coneix tan bé la dona com als set anys, o abans.”

–“Mort o immortalitat, jo les coneixia; i Sicília i el món eren la mateixa cosa.”

–“Dels paral·lels de la terra lladraven els gossos, als horitzons; i els set cels invisibles, les muntanyes de la Via Làctia s’omplien de llessamins. Les estrelles eren deu o quinze; però nosaltres en sentíem el perfum de milions.”

L’immarcescible perfum d’Itàlia, nosaltres…