Quan la justícia deixa de fer justícia
El 7 de desembre de 2024 dues famílies vam perdre molt més que una casa. Aquell dia, presumptament, dos individus van calar foc a dos habitatges, causant no només la destrucció física, sinó també l’esfondrament de vides senceres. Parlem de records familiars reduïts a cendres, de plors, angoixa, impotència i de mesos d’incertesa per intentar aixecar de nou el que havia costat anys de construir: una llar.
No era la primera vegada. Presumptament, ja s’havien relacionat amb altres tres incendis.
Tot aquest temps, nosaltres –les víctimes– esperem, patim i lluitem per continuar. Ells –els presumptes autors– continuen vivint la seva “vida quotidiana”, que per desgràcia vol dir continuar delinquint i destruint.
La setmana passada, després de mesos de desesperança, semblava que la justícia començava a fer el seu camí. La detenció d’un dels presumptes autors, la roda de premsa dels Mossos d’Esquadra i la decisió de la jutgessa decretant presó sense fiança, donaven una espurna d’esperança. Pensàvem: “Qui la fa, la paga.” Però ha durat poc.
Ahir, dia 24 de juliol, ens vam despertar amb la notícia que el jutge de reforç del jutjat que instrueix la causa ha deixat en llibertat el presumpte responsable. Una persona amb antecedents. Una persona que ja havia estat relacionada amb fets similars. I ens preguntem: on és la justícia? A qui protegeix? Com pot un jutge mirar a la cara les famílies afectades i dir-los que aquesta decisió és justa?
Els que hem patit aquests actes no podem entendre una decisió així. No és només una falta de respecte cap a les víctimes, és una burla al sistema, una porta oberta perquè tornin a passar fets similars. Perquè si no hi ha conseqüències, qui ens protegeix?
Senyor jutge, si vostè té consciència, esperem que li costi dormir. No perquè desitgem venjança, sinó perquè esperem que entengui la gravetat d’allò que ha decidit. Perquè si aquesta persona reincideix i hi ha víctimes, la responsabilitat ja no serà només dels delinqüents.
Avui escrivim amb dolor, indignació i tristesa. Però també amb l’esperança que aquesta carta serveixi perquè algú, en algun lloc, s’aturi a reflexionar. Perquè la justícia no pot ser només una paraula buida. Ha de ser un acte valent, ferm i empàtic.
