Catalunya és un poble de persistència

Cada país té el seu dia per explicar-se al món. Els Estats Units commemoren la seva independència, França celebra la Revolució i Espanya, el 12 d’octubre, recorda la seva expansió imperial amb la conquesta d’Amèrica. Però mentre Espanya celebra una victòria que va significar la submissió de pobles i cultures que més tard va perdre, Catalunya commemora una derrota. Aquesta diferència no és menor: Espanya projecta el relat conqueridor, nosaltres reivindiquem la resiliència.

L’Onze de Setembre de 1714 no és només la caiguda de Barcelona, és sobretot la demostració d’un poble que, malgrat perdre les seves institucions i llibertats, mai no ha deixat de defensar la seva identitat. Catalunya ha estat moltes vegades sotmesa, prohibida o menystinguda, però sempre ha sabut aixecar-se. I ho hem fet “a la catalana manera”: amb persistència, amb la força de la raó, amb la creativitat i la paraula.

Per als qui han arribat de fora i conviuen amb nosaltres, potser sorprèn que celebrem un dia així. Però la Diada és precisament això: la memòria transformada en esperança. No ens definim per allò que vam perdre, sinó per la voluntat de no resignar-nos mai.

Els nostres símbols nacionals són la clau per entendre-ho. La senyera ens recorda que som una nació amb segles d’història; l’himne és un crit de dignitat; els castells, la millor metàfora del que vol dir fer poble: només si la pinya és forta la torre s’alça; la sardana, amb la seva rotllana oberta, ens parla d’igualtat i germanor. I la llengua catalana no és una frontera, sinó el pont que obre la porta a la nostra cultura.

Per això defensem aquests símbols: perquè expliquen qui som i ens projecten cap al futur. I aquí cal una crida als catalans de sempre: no ens reservem aquest relat, expliquem-lo. Fem pedagogia amb ànima i convicció. Parlem-ne als nostres fills, als amics que venen d’altres terres, a tothom qui vulgui escoltar.

Vivim temps incerts i diversos. Moltes persones nouvingudes arriben cada any i tenim davant un dilema: podem viure en paral·lel, cadascú a la seva comunitat, o podem conviure. Conviure vol dir explicar-nos, compartir valors i demanar que siguin correspostos. Catalunya vol ser una societat d’acollida, però també vol ser reconeguda i estimada. Si fem entendre els nostres símbols, deixaran de ser només nostres per esdevenir de tothom.

La Diada és, doncs, una jornada de memòria i de futur. Recordem els qui van defensar les llibertats de Catalunya, però alhora projectem els somnis de la nació que volem ser. Sortim al carrer amb fermesa i alegria, amb compromís i esperança. Perquè Catalunya no és un poble de conquesta, sinó de persistència. I perquè, com diu el poeta, tot està per fer i tot és possible.