Lliçons

Amics, sovint l’escarment recupera el seu poder formatiu que com un mal mestre acostuma a arribar tard, però les seves ensenyances perduren. Han passat els anys i ja no volem atrapar el vent amb les mans, fem les coses més per sentiment que per ambició mentre que a poc a poc ens poblem de desagraïments i absències, algunes de bon amagar i d’altres no tant, perquè el cor sap fer la seva tria i amb temps perdona fins i tot qui no s’ho mereix... potser perquè el perdó és treure el poder que posseeix el passat per dictar el present i, la veritat, s’agraeix aprofitar el dia sense cap ressentiment.

Ben mirat les hores són iguals per a un rellotge, però no per a nosaltres.

Amb el temps aprenem que alguns semideus dels mitjans de comunicació tenen davant el manual d’instruccions per canviar-nos la percepció dels fets. Són els referents del periodisme nerviós que ens alliçonen com si ells fossin els primers de classe, personatges que converteixen les seves intervencions televisives en un duet de Pimpinela i si cal són també animosos admiradors dels micos del santuari japonès de Toshogu... com pot ser que no se’ls escapi mai el riure?

L’endemà ja no és cosa de la nostra generació. Em diuen que amb la intel·ligència artificial un estudiant pot treure’s mitja carrera sense estudiar ni anar a classe i obtenir el títol sense saber-ne gran cosa... que l’evolució va per aquí, és a dir, que cada vegada es necessitaran menys universitaris perquè la seva feina la farà millor la IA. Dedueixo que caldran més treballadors amb qualificació professional i aptituds impossibles de reproduir per un programa informàtic. Potser arriba l’hora del “saber fer”: paletes, cuiners, electricistes, pagesos...

Treballant a gust o a desgrat, amb tecnologia o no, ens agrada viure d’acord a com volem ser, potser per això, a poc a poc, ens hem acostumat a disfressar els desenganys. Amb l’experiència, aprenem una altra lliçó: que no sempre s’aprèn de l’experiència. Ho dic perquè anys enrere desitjàvem transformar la societat, que fos més de tots. Per sort aquest desig és ara un atribut en els municipis amb alcaldes i regidors íntegres, persones que coneixem de tota la vida, polítics sense més ambicions que aconseguir el bé per als ciutadans, amics que treuen hores d’on sigui per aplicar la seva política: el sentit comú.

La vida no avisa i ara veiem que el futur depèn dels marrecs de guarderia i dels joves estudiants de primària, però allà, en un raconet del pati hi som nosaltres, no per donar consells... hi som per dir-los el que no haurien de fer... si ens ho pregunten. Que sàpiguen que el futur sense esforç no és el paradís en què s’acompleixen els somnis, ni el lloc en què prospera la societat.

Els padrins vam contribuir a la creació de la majoria dels patrimonis i drets que ara tots tenim com a indispensables. Per citar-ne alguns, us puc esmentar els drets laborals, la sanitat, les infraestructures, la cultura... hem transmès un dot esplèndid i molt generós a unes generacions que, així ho desitjo, espero que hagin après la lliçó i ho sàpiguen conservar.

Els padrins i padrines encara que estiguem asseguts mirant per la finestra, tenim guardades a la memòria moltes assignatures.