20N, recordar l’horror per un futur democràtic

A Lleida, la memòria no és una idea abstracta: és el nom dels 48 infants que van morir al bombardeig del Liceu Escolar el 2 de novembre de 1937, i també el dels prop de 250 lleidatans que van perdre la vida aquell mateix dia. És el crit que ja no van poder fer i la imatge de les famílies buscant els seus fills entre runes i llibres trencats. Però és també la memòria d’una ciutat sotmesa a més bombardejos, dels veïns empresonats en consells de guerra sumaríssims, de mestres depurats, d’exiliats que no van tornar i de dones humiliades, castigades o silenciades per un règim que les volia invisibles i obedients. És la ciutat sencera intentant conviure amb un dolor i un silenci que la dictadura va imposar durant dècades. Aquell dia la barbàrie va colpejar Lleida, i encara avui ens interpel·la. Aquesta setmana ha fet 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Mig segle pot semblar molt, però és només un sospir. Encara hi ha records que pesen, històries que no es van poder explicar i silencis que la dictadura va imposar durant dècades. Per això parlar de memòria no és només recordar; és parlar de valors. De llibertat, de justícia, d’igualtat, de pau. És mirar enrere per avançar endavant amb dignitat i compromís. És assumir que la democràcia no és un estat permanent ni un regal generacional, sinó una conquesta fràgil que exigeix vigilància, cura i pedagogia constant. Veiem per tot arreu l’ascens de nous populismes i moviments de l’extrema dreta que qüestionen drets fonamentals i banalitzen la història. El més preocupant és que alguns joves arriben a creure que “amb Franco es vivia millor”. Aquesta frase –tan repetida, tan buida i tan perillosa– ens alerta de fins a quin punt el buit de memòria és un terreny fèrtil per al revisionisme i la desinformació. A Lleida, però, sabem què significa perdre la llibertat. I és per això que des de la Regidoria de Drets Civils treballem perquè la memòria democràtica sigui una eina viva, útil i compartida. I aquest compromís inclou el treball que fem per preservar i explicar què va suposar la Guerra Civil a la nostra ciutat: el futur centre d’interpretació, que no vol ser només un espai expositiu, sinó una eina per comprendre i difondre els espais i vestigis del període 1936-1939, i perquè tothom entengui què va significar aquell trencament democràtic. Perquè recordar no vol dir quedar-se al passat, sinó entendre millor el present. En aquest sentit, la conferència del 25 de novembre a càrrec de l’historiador Julián Casanova serà una oportunitat excepcional per aprofundir en què va significar el franquisme i què queda encara per resoldre. Conèixer la història és l’única manera d’enfrontar-se a les mentides d’aquells que volen reescriure-la. Lleida esdevindrà, un cop més, un espai de diàleg, coneixement i consciència cívica. Com a regidor de Drets Civils, tinc molt clar que la millor manera d’homenatjar totes les persones que van lluitar per les nostres llibertats és assegurar que el seu llegat arribi viu, íntegre i comprensible a les generacions futures. Jo no vaig conèixer el franquisme, però en conec prou bé les seves conseqüències per saber que no vull que torni. Vull que els joves entenguin que la democràcia és fràgil, que els drets es defensen cada dia i que el silenci i l’oblit mai poden ser una opció. Cinquanta anys després de la mort del dictador, no recordem per odiar ni per fer retrets; recordem per protegir el futur. Reafirmem el compromís de construir una Lleida més conscient, més crítica, més lliure. Una ciutat que no defuig el passat, sinó que el mira de cara per avançar amb fermesa i esperança. Recordar és un acte de justícia. I la justícia és, sempre, el fonament de qualsevol democràcia digna.