La meva mare

La meva mare, Pilar Viladegut Blas, va néixer a Lleida el 12 de juliol de 1929, i també va ser la petita de casa seva, la petita d’una família benestant amb casa a la rambla d’Aragó. De xiqueta va anar a les monges del Pare Coll, però quan va començar la guerra, no hi va haver ni monges ni col·legi, i ella només tenia set anys. De tota manera, això d’estudiar no la va atreure mai gaire, i tot i que després de la guerra va tornar a anar al col·legi, als catorze anys va decidir que ja en tenia prou.

Va aprendre a cosir, a fer ganxet, a brodar, a sargir... però no va fer aquella beneiteria que li deien el servei social, perquè no era del seu interès i, a sobre, ho feia qui ho feia.

Als divuit anys va conèixer el pare, i van festejar set anys. Es van casar a Poblet el 1955.

La mare era molt guapa, menuda però harmoniosa, amb uns cabells ben negres (mentre van ser negres) i amb uns ulls verds espectaculars. Tenia una pell meravellosa, que cuidava amb cura. A més, era presumida, i li agradava agradar-se i agradar.

Pel que fa al caràcter, tenia la paraula justa, guardava la distància correcta respecte de les persones i dels fets, buscava la bondat i la bellesa de la vida, i volia comprendre més que jutjar, entendre més que renyar, i acollir més que rebutjar.

Era molt bona cuinera, i recordo amb fruïció els seus macarrons, els canelons, la tripa, la paella, el conill amb samfaina i caragols, les perdius, les llenties estofades, el fricandó, la sarsuela, l’estofat de vedella, les truites, els brous, etc. Als que tornen a descobrir la sopa d’all, recordar-los que la meva mare (com tantes altres de l’època) va practicar tota la vida la cuina de mercat, el kilòmetre 0 i la dieta mediterrània.

Des del punt de vista de la salut va tenir una vida no exempta de dificultats. Va passar sovint pel quiròfan, i els darrers anys, afectada per la malaltia de Parkinson, va venir a viure amb els fills a Sant Cugat del Vallès, una ciutat que no li agradava i que la feia enyorar-se molt de Lleida.

Era una dona encuriosida, interessada pel que passava al seu voltant i al món. Llegidora quasi diària de premsa i amant dels llibres, tenia clara la fidelitat a la llengua. La mare practicava el “mantinc el català” als anys seixanta i amb els paracaigudistes funcionarials que havien copat els llocs de responsabilitat a Lleida.

Educada en la fe catòlica, practicava un cristianisme obert, més basat en el Déu misericordiós i acollidor que no pas en un déu de càstigs i prohibicions. Tenia la fe de les Benaurances i desconfiava dels suposats perfectes i dels autocreguts plusquamperfets que tant abunden contra tot ensenyament evangèlic. No podia suportar els “funcionaris clericals”, i es malfiava del clergat en general. Quan va enviudar (l’any 1998) no es va tancar en ella mateixa. Es va apuntar a un club de lectura a la biblioteca pública, sortia quasi cada dia amb amigues a alguna terrassa, i atès que sempre havia estat interessada per l’art, va reprendre el gust per la pràctica artística i es va apuntar a classes de dibuix, de pintura i d’esmalts, i en va fer de força remarcables. Va passar per la vida discretament, però sabia fer-te sentir bé. Escoltava amb paciència i sense sermonejar i, si li demanaves un consell, te’l donava, però no imposava. Sempre repetia que l’única obligació que tenim els humans és la d’intentar ser feliços. Tot el que li vaig explicar i el que va intuir ho va entendre i acceptar. A vegades no calen paraules, n’hi ha prou a deixar-se acompanyar.

Me’n recordo de la mare cada dia, i el seu record, més que no pas una ferida oberta, és un bàlsam que em tranquil·litza, que em dona forces i, vull creure, que em fa millor, malgrat jo mateix. El record de la mare és una aigua transparent i vivificadora que m’impregna i que em demana que sigui, com ella ho va ser, un esperit lliure, acollidor, obert i pacífic. Segurament que no hi arribo, pensareu els que em coneixeu, però us asseguro que allò que tinc de bo els ho dec a ells, al pare i a la mare.

El pare i la mare eren persones ben diferents, amb orígens socials diferents, amb caràcters diferents, em sembla que amb visions diferents de la vida i del món, però es van estimar sempre i és aquest amor sense fissures, sense trampes i sense condicions, allò que ens van transmetre amb el seu exemple.

De moment, tornaré a impregnar-me de la delicadesa dels esmalts de la mare, tot esperant assadollar-me de la seva pau interior i de la seva bellesa exterior. Per a la mare res no era mesquí, la rosada era clara, el sol sortia cada dia, tenia delit del bany, no era mai un plor, era un somriure fi, perquè cada cançó canta en cada bri de cosa.

Els trobo molt a faltar.