Animals humans
Arquitecte i antropòleg
Després de la IAAP i la DNS, ha arribat el torn de la PPA, una aplicació vírica que, a diferència de les anteriors, ho està petant. Als més de 70 milions d’aus i al milió de bòvids que ja es trobaven sota vigilància, ara s’hi han afegit 10 milions de porcs, els quals han estat amenaçats per quatre esgarriats que malden per sobreviure en un entorn de poc més d’un parell de centenars de nanòmetres. Mentrestant, les normes projecten perímetres més i més infinits, més i més feixucs, més i més infranquejables. Mai abans el “patró-porc” havia estat tan protegit. I això que a futurs la carn està caient en picat. Alguna cosa se’ns escapa i no són, precisament, els garrins de truja no domèstica…
Faig un salt temporal, i em situo a quan devia tenir ben just deu anys: “Tu ets el noi de la casa? Doncs porta aquests talls de cansalada a la padrina perquè els cogui… hem de tastar-los!”, em va deixar anar el matarife, una mica sorneguer. Obedient, vaig enfilar escales amunt mentre el tros de bacó fumejava, com tot fumejava aleshores: l’alè d’homes i bèstia, el raig de sang, els pèls socarrats de l’animal, l’aigua bullent per escaldar-li la pell i “fer-li un traje nou”, les seves entranyes, la caldera damunt del foc a terra, i també les rostes, que amb cautela vaig portar un cop acomplerta la meva missió. Després de l’esmorzar, el ritual va seguir, trossejant el porc amb manya i traslladant-ne sobre les espatlles les peces humides i encara tèbies, a la sala on les mestresses ja les esperaven per començar a fer el mondongo.
Aquesta no era la sort que, tanmateix, corria la major part del corral. I tampoc no ho és ara ni ho serà properament, per més “santuaris d’animals” que proliferin a la perifèria metropolitana per redimir els porcs vietnamites creuats amb senglars, entre altres espècimens rescatats. Perquè, encara que sigui un instant de res, qui gosa buscar la mirada del degollat en senyal de gratitud? Els he vist i molts de vosaltres també, a les granges, als camions que transiten la via carnissera que –entre Navarra i la Jonquera– creua Ponent, i a la cadena de l’escorxador, ben tractats, diuen, però a quilòmetres de distància… els que imposa l’attrezzo d’acer inoxidable, plàstic i làtex.
L’estampida és a tocar em comentava un ramader integrat –el nom fa la cosa, sí–, fa uns dies: “Veurem córrer porcs, ja ho veuràs!” Jo no ho crec, però. Perquè si cal sacrificar –el nom no fa la cosa, no– el sistema sacrifica. Què més dona que les places de les diferents cabanes siguin ocupades i desocupades al ritme dels mercats! “Animals humans” els va qualificar un tertulià, arran de la confusió conceptual de la correcció política, sense adonar-se de la veritat que acabava de verbalitzar: tots participem d’una salut global, ara bé, quan ens trobem on no se’ns espera o no se’ns vol, ens exposem a ser carn de canó. I si ho dicta l’APP de torn, cap problema, tots perdonats.
