De la contracultura a la malenconia neoliberal
President de l’aula d’extensió universitària de Juneda
Durant dècades, l’art modern va ser el rebel oficial del sistema. La seva estratègia era enginyosa: mentre el capitalisme ho convertia tot en producte de consum, l’art es declarava autònom, pur, aliè al mercat. El cinema explorava el que era cinematogràfic pur, la pintura, el que era pictòric, la literatura, el que era literari. Com deia Adorno, l’art era polític simplement perquè existia, sense necessitat de pancartes ni manifestos explícits.
Però aquest elitisme en va tenir el preu. La bretxa entre l’art experimental i la cultura popular va esdevenir un abisme. Adorno somiava amb obrers que sortissin de les fàbriques xiulant composicions de Schönberg. La realitat era una altra: qui es pot imaginar una netejadora fregant al ritme de Stockhausen?
Aquí és on entra Mark Fisher, el pensador que va connectar els punts. No era un acadèmic encotillat, sinó un professor d’institut d’origen obrer, blocaire, algú que entenia tant Derrida com Joy Division. Fisher va teoritzar el que ja passava als carrers: la contracultura postmoderna –el punk, el tecno, l’electrònica fosca– heretava l’esperit crític de les avantguardes, però sense el seu classisme. Potser la netejadora no escoltava música experimental, però el seu fill, tancat a la seva habitació, sí que posava Joy Division. I això ho canviava tot.
Tant Fisher com la contracultura que ell analitzava eren “hauntològics” –un terme que va prendre de Derrida per parlar de fantasmes que ens persegueixen. Mantenien viva la memòria de les promeses incomplertes, com el fantasma del pare de Hamlet que es nega a oblidar l’assassinat. No acceptaven l’“això és el que hi ha” del realisme capitalista.
Però cal ser honestos: Fisher i la contracultura dels boomers pertanyen a una època específica. Van sorgir quan l’estat del benestar es desmantellava, però encara no havia desaparegut del tot. Encara hi havia institucions públiques de qualitat, la BBC mantenia la seva vocació educativa, hi havia subvencions culturals. Les classes treballadores podien culturitzar-se i crear. Aquest era el món on el punk podia cridar “no future” perquè, irònicament, encara hi havia futur.
Avui aquest context ha desaparegut. Estem tots atrapats a l’scroll infinit, convertint la nostra mirada en treball gratuït per a les plataformes, endeutats i sense temps per parar.
Com Ian Curtis i Kurt Cobain abans que ell, Fisher va acabar suïcidant-se. Tots tres van entendre una cosa fonamental: el sistema neoliberal s’alimenta dels nostres desitjos més urgents. “Fes el que estimes” sona bonic, però et converteix en combustible del sistema. La malenconia que emanava dels ritmes crepitants de Burial –aquella música electrònica fosca i malenconiosa– Rosalía ara la ven millor, empaquetada per a Instagram amb imatge pobra però efectiva.
Julia Kristeva diu que el malenconiós és algú que no sap perdre. I aquí rau una cosa crucial: el que es va perdre a la batalla cultural mai no va ser realment nostre, només podíem sostenir-lo temporalment. Però no saber perdre és, paradoxalment, l’única manera de resistir. Fisher ens va ensenyar a no renunciar mai a allò perdut. Avui l’hegemonia cultural europea s’ha esvaït. Els ritmes que ressonen als carrers venen d’altres indrets: reggaeton, dancehall, trap. Dels barris llatins i negres, dels suburbis racialitzats. El twerking frenètic “incita més a la rebolcada que a la revolució”, com pregunta Iván de la Nuez? Les referències a Déu, la família, el xandall de Versace i “el papi que em farà dona” recullen alguna cosa de l’esperit contracultural? No ho sabem. Però val la pena pensar-ho.
La nostra feina és pensar el que resisteix. Ara que no hi ha temps per fer res, ens queda pensar-hi. I pensar és una altra manera de fer res, una altra manera de resistir. Les imatges pobres que compartim en xarxes són sempre índexs del que és irreal. Així serà fins que, com la contracultura al seu moment, trobem un altre camí.
