Transició energètica o nou model extractiu?

Els grans parcs fotovoltaics s’estan presentant com la solució neta i inevitable per descarbonitzar el país. Però convé analitzar amb més rigor quin és el model econòmic i territorial que estem construint. Avui, la rendibilitat de moltes centrals solars és cada cop més baixa. L’entrada massiva de nova potència provoca caigudes de preu en les hores de màxima producció i fa que el negoci no sigui tan clarament la venda d’electricitat. Sovint, el valor real es troba en altres actius associats: les garanties d’origen renovable, els certificats verds o altres atributs ambientals vinculats als MWh produïts. Aquests instruments permeten separar l’electricitat del seu “valor climàtic”. No només es ven energia, sinó també el relat de sostenibilitat que l’acompanya. Aquí apareixen mecanismes com les garanties d’origen, que certifiquen el consum renovable; els PPAs verds, contractes a llarg termini que asseguren subministrament “net” a grans corporacions; o fins i tot els crèdits de carboni voluntaris, que algunes empreses utilitzen per compensar emissions sobre el paper. Així, mentre el territori suporta l’ocupació de sòl agrícola i l’impacte paisatgístic, el promotor pot comercialitzar aquests actius a grans empreses consumidores. Empreses que continuen emetent CO poden comprar una aparença de descarbonització i mantenir l’activitat sense canvis estructurals immediats. La transició energètica corre el risc de convertir-se en un producte comptable més que no pas en una transformació real. A més, la fotovoltaica és intermitent: quan no hi ha sol, el sistema necessita suport gestionable. Avui aquest suport continua sent, en gran part, el gas. Això implica que durant moltes hores s’han d’engegar centrals altament contaminants, amb emissions elevades i dependència exterior, que contradiuen el relat d’una transició plenament neta si no s’acompanya d’emmagatzematge suficient i planificació realista. Aquest debat es fa encara més urgent amb el desplegament del PLATER. Tal com està plantejat, obliga a distribuir parcs solars i eòlics arreu del país, però amb una realitat evident: les comarques de Barcelona i Girona concentren molts espais protegits i tenen poc sòl útil disponible. El resultat és que la major part de la quota es desplaça cap a Lleida, l’interior i el sud de Tarragona. Això genera una paradoxa territorial: les zones amb més demanda energètica assumeixen menys implantació, mentre les comarques rurals es converteixen en la plataforma de producció. I tot plegat obligarà a desplegar enormes xarxes de transport i línies d’alta tensió per evacuar aquesta energia, amb més fragmentació del territori. A sobre, aquestes infraestructures depenen de l’Estat a través de Redeia, allunyant encara més la presa de decisions del món local. Anem cap a un model clarament ineficient i desequilibrat: destrucció dels paisatges més ben conservats de Catalunya per alimentar un sistema centralitzat i, en part, especulatiu. La transició energètica només serà justa si es basa en proximitat, eficiència, transparència i retorn real al territori.