8M: Memòria, unitat i sororitat

En dos dies celebrem el 8 de Març, Dia Internacional dels Drets de les Dones. Una jornada que ens recorda any rere any que cal no oblidar d’on venim, la tasca feta i la que ens queda per fer per tal d’aconseguir una igualtat real, plena i útil a la societat.

Em sembla idoni aprofitar aquest dia per reflexionar amb profunditat en aquests objectius, arran d’unes declaracions que vaig llegir recentment en el marc d’un acte celebrat a les nostres terres. En ell, una de les participants va declarar: “No estic a favor de la discriminació positiva perquè vull que em valorin pel que faig i no pel fet de ser dona.”

Automàticament em va venir a la memòria quan, l’any 2013, el Partit Socialista va iniciar la seva campanya en pro de les quotes que calia reservar a les dones en les llistes de les diferents conteses electorals i en els àmbits de representació política. Llavors, des dels àmbits conservadors se’ns responia amb aquests mateixos arguments. Quan jo vaig ser diputada l’any 1982, en el moment de la constitució del Congrés dels Diputats, érem 17 dones del total de 350 membres del Congrés.

Què podíem fer en aquell moment? Resignar-nos i esperar que ens valoressin pel que valíem o lluitar perquè totes les dones tinguéssim l’oportunitat de lluitar justament per la nostra visibilització? Crec que vam fer bé de no resignar-nos, de no deixar que el temps passés i, amb ell, les oportunitats. Avui, el Congrés dels Diputats és pràcticament paritari i ho és perquè hem lluitat per això i perquè hem tingut l’acompanyament i la col·laboració de molts homes que han cregut en aquest projecte.

Possiblement llavors teníem molt present d’on veníem: d’un temps de dictadura que havia reservat per a les dones el paper de mestresses de casa, de cuidadores dels fills i dels seus pares, que en moltes ocasions no tenien l’ocasió d’accedir a una educació ni tan sols elemental.

Ha calgut lluitar molt i cal seguir fent-ho totes, sobretot en aquest moment tan difícil en què l’extrema dreta i la dreta manifesten sense cap tipus de dissimulació la voluntat de tornar-nos a un passat en la línia en què inclús les seves dones encara practiquen.

Ens calen més que mai dones progressistes: les que ho hem patit abans, ara i possiblement en el futur. Cal que no defallim, que no oblidem d’on venim i que cal continuar treballant en la mateixa línia i en tots els àmbits. O és que algú es pensa que la decisió política de regulació del pes de les dones en els Consells d’Administració i els àmbits de decisió de les grans empreses no ha tingut res a veure amb l’actual representació que hi tenen les dones?

La igualtat, però, està en perill. Es banalitza el feminisme i la unitat que ha fet possible els avenços que avui tenim i s’esquinça la complicitat entre nosaltres mateixes prioritzant interessos particulars sobre l’obra col·lectiva que encara ens queda per fer.

Ens cal la mirada clara i la memòria activa per fer l’anàlisi de com estem, la decisió per afrontar els reptes de futur, però per sobre de totes les coses, ens cal unitat, ens cal complicitat i ens cal compromís. Tenim aquests dies, en què hi haurà tants actes, institucionals o no, per reivindicar els nostres drets i fer-hi una pensada. Ens ho devem a nosaltres mateixes, a les que ens van precedir en lluites per aconseguir drets que avui semblen tan interioritzats, a les que ara tenen el repte de continuar avançant i, sobretot, no retrocedir ni un pas.

Bon dia de la dona!