De la realitat imaginada a la imaginació real

Falten pocs minuts per a les 6.30. Tinc posat el despertador a aquesta hora i ja l’ensumo tot i estar adormit. Em remoc al llit. Busco la mà de la Marta. De fet li busco escalfor i escalf. Sona el to programat i no m’ho penso: amb els ulls mig clucs em dirigeixo a la dutxa, procurant fer poc soroll i tancant la porta de l’habitació perquè no hi entri la llum dels halògens del passadís. Continua adormida, com els nens. El terra és fred. Una esgarrifança em recorre l’espinada i m’esborrono. Encenc el calefactor. Només mentre em dutxo. Quin plaer, l’aigua calenta... El cap s’escola com l’aigua i recordo una enquesta en què es preguntava quin havia estat l’invent més important de la història. Ho tinc claríssim: la dutxa calenta. Després de l’ensabonada i l’esclarida, m’asseco, m’assec damunt la tapa tancada del vàter i vagarejo. En 10 minuts he de pujar a Ferrocarrils i no sé si arribo...

Una realitat matinal de centenars de milers de treballadors i treballadores. Passem del món de Morfeu al món material, substancial, palpable. Notem la fredor d’aquest hivern plujós que no s’acaba, i ens protegim amb la calefacció centralitzada. El cap se centra en la feina, però fuig al cap de setmana: que lluny que queda el divendres al vespre des del dilluns tot just encetat. M’impressiona pensar en tots els processos cognitius i sensorials que s’han conjugat des del somni fins al món real. De totes maneres, fins a quin punt és menys real el dissabte que anhelo profundament? I els minuts amb els ulls clucs, mig somiejant abans que sonés el despertador, no els he viscut, sentit, patit?

El món contemporani ha allunyat de la seva concepció de la realitat tot el que no és palpable, quantificable, calculable i mesurable. La imaginació i la creativitat estan al servei de l’oci com a refugi i descans d’un sistema econòmic cada vegada més empresonador, cada vegada concentrat en menys mans, unes mans cada vegada menys preocupades per l’esdevenir del pròxim i cada vegada més evasores d’hisenda i emparrades a sobreviure’ns amagades en búnquers de cinc estrelles (La supervivencia de los más ricos. Fantasías escapistas de los milmillonarios tecnológicos, Douglas Rushkoff, Capitán Swing, 2024).

Al llarg de la història, la imaginació no ha estat un refugi per a la distracció, sinó que ha estat una part de la realitat, potser la que ens ha fet més humans, la que ens ha permès somiar desperts en viatges a la lluna (Relats verídics, Lucià de Samosata, s. II dC) i identificar en les forces de la natura les divinitats que ens governen (Iliada, Homer, s. VIII aC). Gary Lachman ho explica exquisidament a El conocimiento perdido de la imaginación (Atalanta, 2020). L’autor responsabilitza el “cogito” de Descartes i la matematització de la realitat (“Omnia apud me mathematica fiunt”, és a dir, “En el meu sistema, tot es converteix en matemàtiques”, dins el Discurs del mètode, 1637) com l’inici de l’expulsió dels mites, els déus i els éssers feèrics del dia a dia, condemnant el transcendent i la imaginació a estar al servei del treball per “guanyar-se el pa amb la suor del front” (Gènesi, 3.19).

En una altra època, Helios m’hauria llevat amb els primers raigs del sol carregat en el seu carro de foc. Μάρθα estaria encara al País dels somnis a mercès de Morfeu. Faria les meves ablucions matinals amb el khernips, l’aigua purificada, tot mirant a l’est amb els ulls mig clucs i les mans amb els palmells girats cap a Urà. Les Nàiades no hi serien, en aquest recipient d’aigua: les aigües termals queden molt lluny de l’oikos, la casa pairal. Cronos m’hauria apressat per collir la falç i, tot cantant amb la companyia de la musa Adea, dirigir-me al camp a segar el blat pregat a Demèter durant tot l’any i que amb tanta generositat hauria fet florir.

Com diu el gran Slavoj Zizêk, no odiem els dilluns sinó el capitalisme. Però no ho sabem.