SEGRE

Creado:

Actualizado:

Probablement al lector el nom de Daniel Labègue no li digui res d’entrada, però personalment ha estat una de les persones que, coneguda en el camp de l’activitat professional, més m’han impactat.

El vaig conèixer l’any 2008 quan va acceptar la Presidència de l’ORSE, l’Observatori de la responsabilitat social de les empreses, del qual jo era membre de la Junta en representació de Sanofi, l’empresa on m’encarregava d’aquesta qüestió a nivell global. Sanofi havia estat una de les empreses fundadores d’aquesta entitat, i el Sr. Labègue tenia ja una àmplia experiència en aquest camp, perquè des del 2003 era president de Transparency International France, des d’on havia fet campanya, als inicis de la crisi financera de l’any 2008, contra els hedge funds i contra els paradisos fiscals.

Nascut a Lió el 1943, ha estat tothora un herald de la transparència i un fidel servidor de l’Estat francès, des de les seves conviccions d’esquerra i el seu protestantisme arrelat.

De família humil, va començar els seus estudis superiors a l’Institut d’Estudis Polítics de Lió i després fou alumne de la prestigiosa i carismàtica Escola Nacional de l’Administració (ENA, entre els anys 1965 i 1967), sent membre de la promoció Jean-Jaurès. Els seus companys de promoció li van posar el malnom de Saint-Just, una referència no connectada amb la seva atracció per la revolució, sinó lligada a la seva intransigència en matèria de moral pública.

Sempre partidari del compromís social, admirava Pierre Mendès-France i Jacques Delors, i considerava estar entre els militants més compromesos i determinats del Partit Socialista francès i del sindicat CFDT. Just sortit de l’ENA, va iniciar la seva carrera a l’Administració com a administrador civil a la Direcció del Tresor del Ministeri d’Economia i Finances, i aviat fou enviat com a agregat financer a l’ambaixada de França al Japó, on serviria entre els anys 1974 i 1976.

Retornat a França ocupà diverses funcions al Ministeri d’Economia i Finances, que és l’únic on va treballar. Quan l’esquerra va arribar al poder amb el president Mitterrand, l’any 1981, fou nomenat conseller d’afers econòmics i financers al gabinet del primer ministre Pierre Mauroy. El 1983 passà a ser director adjunt de la Direcció del Tresor i després director general d’aquest àmbit entre el 1984 i el 1987. I llavors feu el salt a l’empresa privada.

Fou successivament administrador, director general i vicepresident de la banca BNP entre el 1987 i el 1997, i aquell any fou nomenat director general de la Caisse des dépôts et consignations (entitat encarregada de la protecció de l’estalvi, del finançament de l’habitatge social, i de la gestió dels organismes de pensions), on s’estaria fins al 2002. Segons ell em va dir, “una casa magnífica, que alia el món de l’empresa a l’esperit del servei públic”. Per tants i tants mèrits rellevants, fou condecorat amb la Legió d’Honor.

Amb posterioritat formà i forma part del consell d’administració de diverses empreses com Alcatel, Crédit Agricole, etc.

Però m’interessa encara més destacar la seva dimensió confessional. Mai la va mostrar en públic, però va anar sortint en les llargues i sovintejades converses que vàrem tenir. Daniel Labègue forma part de nissagues protestants franceses en el món de l’empresa com Peugeot o Michelin, i de grans polítics i servidors de l’Estat com ara Lionel Jospin, Michel Rocard, Pierre Joxe, Louis Schweitzer o Thierry Breton, per exemple.

Per res del món els voldria caricaturitzar, entre altres coses perquè els tinc un profund respecte, i en alguns casos una sòlida admiració, però aquest món protestant en el món dels negocis es caracteritza per una pràctica quotidiana i discreta de l’austeritat, de la integritat, d’una certa rigidesa, d’una ironia fina, d’una solidaritat sense fissures amb altres cultes minoritaris, de l’ètica integral i integrada, i de la seriositat. Ja sé que aquestes característiques poden donar-se en moltes altres persones, però trobo que es donen en un percentatge alt entre els protestants que he conegut i tractat, i els admiro.

Per contra, no cal buscar-hi ni sentit de l’humor, ni fantasies, ni demagògia, ni tampoc una excessiva calor humana, però si aconsegueixes trencar la cuirassa, tens molt de guanyat per a conèixer de debò la persona. Tot i que això tampoc no és exclusiu dels reformats.

Sigui com sigui, els cinc anys que vàrem coincidir a l’ORSE foren per a mi un aprenentatge al costat d’algú que, ferm en les seves conviccions, les aplicava amb senderi i amb perfecte coneixement del terreny que trepitjava. Fou per a mi un gran mestre, un servidor de la transparència i un herald del servei públic.

tracking