Quan serem Patrimoni Mundial?

Enguany fa un quart de segle que l’Associació Amics de la Seu Vella va fer la proposta que tot el Conjunt Monumental del Turó de la Seu Vella fora reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Mundial. La benvinguda declaració de les esglésies de la Vall de Boí va animar-nos a fer la proposta. Si Sant Climent de Taüll era un referent monumental del Pirineu occidental, el seu equivalent a la plana ponentina era sense cap dubte la Seu Vella de Lleida. Tanmateix des del primer moment sempre parlàrem de tot el ric conjunt patrimonial que hi ha al nostre gran tossal i no solament de la catedral. Per això, quan les primeres veus crítiques deien que de catedrals n’hi havia moltes de declarades, sempre afegíem que era molt més que un magnífic temple tardoromànic, que va mantenir aquest estil de moda durant tot el segle XIII i el primer terç del XIV, no solament per les esglésies properes com, entre d’altres, Cubells, Agramunt, Vilagrassa, Verdú, Vinaixa, Osca, Gandesa, València, Baeza o Cartagena; que tenia un grandiós claustre gòtic, amb una excepcional galeria oberta a la ciutat, que es pot considerar el més gran del món en el seu estil; que l’esvelt campanar octogonal que remata la vella seu medieval és una icona per la ciutat i pel territori, no solament per la seva alçada no superada en aquesta tipologia de torres gòtiques, sinó pel fet de tenir el cos superior més estret i que marca un perfil peculiar que esdevé el nostre signe d’identitat. Però a aquests valors singulars, que temps enrere haurien bastat per la màxima declaració patrimonial, s’afegia un castell reial, malaguanyat per les guerres, que fou testimoni del naixement de la corona d’Aragó amb el casament de la reina Peronella i del comte Ramon Berenguer IV l’any 1150; del jurament com a rei, en unes pioneres Corts, de l’infant Jaume l’any 1214; del privilegi per fundar Castelló de la Plana que signà Jaume el Conqueridor l’any 1251; del primer Pariatge pel qual s’establia el coprincipat de les Valls d’Andorra l’any 1278 (tot i que no figura el lloc exacte de la signatura del document fet a Lleida, però sembla el més lògic que fora on vivia el rei Pere el Gran); del reconeixement de la idiosincràsia aranesa mitjançant el lliurament de la Querimònia l’any 1313 per Jaume el Just o de l’enviament de dotze ballesters per a protegir “la pus richa joia qui al mont sia” –l’Acròpolis d’Atenes– per part de Pere el Cerimoniós l’any 1380 (es considera un precursor en el reconeixement de la cultura grega clàssica i de la defensa del patrimoni). Però a tots a aquests valors cal afegir allò que li dona una singularitat universal com vol la UNESCO: la contundent desaparició de tot el barri de la Suda que hi havia entre la catedral i el palau reial per bastir una gran fortificació durant el segle XVII, esdevinguda ciutadella militar coneguda com el “Castillo Principal de Lérida” a partir del segle XVIII, que entre altres pèrdues motivà la conversió en caserna de la Seu lleidatana i en polvorí el castell reial, a més també de la supressió de l’Estudi General de Lleida i el gran barri universitari que hi havia a prop.

La proposta per a ser Patrimoni Mundial del 2001 fou mediàtica al 2003 i aprovada pel Patronat de la Seu Vella l’any 2004. Després va romandre a l’espera de la constitució del consorci del Turó l’any 2009. L’any 2016 s’assoleix una fita important: entrar a la llista indicativa de l’estat espanyol, un primer pas imprescindible. Però deu anys després seguim esperant que es faci el segon pas de proposar-la a la UNESCO. Mentrestant s’ha treballat de valent, i es treballa, en fer uns dossiers que la facin més viable, però el que ara cal és la decisió política d’apostar per la candidatura lleidatana: Ajuntament, Generalitat i Govern de l’Estat.

El passat Sant Jordi ho vàrem recordar passejant el campanar per les Rambles lleidatanes! A més d’animar la ciutadania que es facin Amics! Tot ajuda!