SEGRE

Creado:

Actualizado:

Cada matí el blau de la fosca deixa pas a l’albada. En algun racó de món canta el gall i en les habitacions de les cases sona el despertador, cridaner.

L’activitat comença amb els peus descalços, ulls somnolents i els cabells despentinats. Els mateixos cabells despentinats de la canalla que, puntual, fa temps al pati de l’escola mentre espera que sigui l’hora. No forma, no va rígida, no mira endavant. La canalla saluda, riallera, s’abraça, corre, es persegueix.

I llavors... Riiiing! Dos minuts abans de les nou, sona el timbre.

Els infants semblen formiguetes. Les formigues fan fila per anar a treballar, mentre carreguen les provisions. No se’ls acut trencar la fila. La quitxalla fa igual. Es col·loca un davant de l’altre, amb la motxilla penjada a l’esquena i les mans a les nanses. Als infants no els ho recordem ningú: fan la fila a l’hora que toca.

Quan arriben a l’aula deixen la jaqueta, pengen la motxilla i seuen mentre la fan petar. Ningú els ho diem, ho fan. De vegades cal un recordatori, n’hi ha que necessiten més d’un recordatori de fet. Potser una falta a l’agenda, fins i tot.

Les classes comencen. En general, comencen a l’hora. La resta de matèries s’entrellacen les unes amb les altres, com per art de màgia. Així cada dia, cada hora. Els mestres anem on ens toca, segons l’horari, potser triguem uns minuts, però les classes continuen. Ningú ens ho diu: ho fem.

Centenars de persones en un edifici funcionem segones les hores, segons toca. I així, s’encadenen les classes, les activitats, les lectures, els exercicis, els dubtes, les preguntes, les respostes, els jocs, les files.

I no. No és màgia.

Pot ser que, vist així, l’escola sembli una fàbrica. Una fàbrica d’aprendre.

Però fins i tot les fàbriques estan farcides d’ànima, les ànimes de la gent que les habita. Aleshores un nen no se’n surt amb un problema de matemàtiques i es desanima. O una alumna es pensa que els companys parlen d’ella perquè “m’han mirat”. I la mestra, i el mestre, ens n’adonem. En tenim trenta a l’aula, o vint-i-cinc, però veiem que la tristesa bull en els ulls d’algú, o un desig, o una preocupació.

I l’escola ja no es percep tant industrial. I la humanitat s’escola per entre les escletxes de l’edifici. I l’emplena tot. Això a tothora. Ningú ens ho diu: ho fem.

L’escola tanca les portes, la vida continua, el sol es pon i, quan la ciutat dorm o veu una sèrie de Netflix, sobre els escriptoris de les cases dels mestres, de les mestres, reposen les activitats que la canalla ha entregat a l’hora –no tots, no sempre– i que hem de corregir, tot sovint a deshores.

Cinc-cents nens i nenes, canalla, que sap què ha de fer, on ha d’anar, quan i com s’ha de comportar. Es podria dir que ho sap millor que alguns adults en un bar dels Vins qualsevol dissabte a la nit.

Sempre, a tothora. És un miracle l’escola.

tracking