Cap a una nova reestructuració del sector?
President de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA-IEC)
Enguany recordem que fa quaranta anys de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea amb tot el que va comportar el fet d’adaptar-nos a les normatives comunitàries. Però els grans canvis del sector agrari català no van començar el 1986. Feia temps que el procés ja estava en marxa. A principis dels anys seixanta, gairebé el 40% de la població activa catalana treballava al sector agrari. En pocs anys, la mecanització, els fertilitzants químics i la modernització de les explotacions van transformar completament la manera de produir. Al final de la dècada la població ocupada al camp havia disminuït a menys de la meitat. La força humana i animal va anar desapareixent i, amb ella, també una determinada estructura social i econòmica del món rural. Després van arribar la liberalització econòmica, la Política Agrària Comuna i una nova concepció de la pagesia: ja no només com a productora d’aliments, sinó també com a gestora del territori i proveïdora de serveis ambientals i socials. Ara, de nou, som davant d’un canvi d’època. I probablement encara no som prou conscients de la profunditat de la transformació que estem vivint. L’alimentació ha esdevingut una qüestió geoestratègica. El canvi climàtic condiciona cada vegada més la producció. Les exigències mediambientals augmenten. La viabilitat econòmica obliga moltes explotacions a créixer per poder sobreviure. I, paral·lelament, la digitalització, la intel·ligència artificial i les noves tecnologies entren amb força en la gestió agrària i fan el sector més dependent de les dades i menys de la mà d’obra. Per això, segurament cal començar a assumir que el sector que tindrem d’aquí a vint anys s’assemblarà poc al que hem conegut fins ara: menys pagesos, explotacions més grans i molta més tecnologia. Estem davant un procés de transformació profund que cal entendre i governar políticament. El problema és que massa sovint continuem intentant donar respostes noves amb esquemes vells. O encara pitjor: es formulen polítiques pensades per a una realitat que ja no existeix. També la societat viu en una certa contradicció. Es reclamen productes de proximitat, sostenibles i naturals, però al mateix temps augmenta el consum de marques blanques i de plats preparats. Es demana protegir la pagesia, però sovint sense assumir què significa això en termes de costos, dimensions productives o model alimentari. Per això, Catalunya necessita un debat seriós, obert i sense apriorismes sobre el futur del seu sector agroalimentari. Un debat que combini competitivitat, sostenibilitat, tecnologia i cohesió territorial. I que entengui que defensar la pagesia no vol dir negar els canvis, sinó ajudar el sector a adaptar-s’hi amb intel·ligència i visió de país. Perquè el pitjor error seria afrontar el futur des de la nostàlgia. I el segon pitjor, fer veure que no està passant res.