J. Viñas, el metge que no va oblidar cap baula

Hi ha professionals que recordem pels seus càrrecs, i n’hi ha d’altres que recordem per com ens van mirar als ulls. El doctor Joan Viñas i Salas, que ens ha deixat als 75 anys, era dels segons.

Per a Lleida, Viñas era el catedràtic de Cirurgia, el rector que va donar nom a l’Aula Magna del campus de Ciències de la Salut, el president de l’Institut Català de la Salut, el cirurgià de l’Arnau de Vilanova distingit amb la Creu de Sant Jordi. Per a nosaltres, els tècnics superiors sanitaris, era una cosa més senzilla i, alhora, molt més difícil de trobar: algú que ens rebia.

Ens va rebre en els moments més durs de la nostra professió, quan encara arrossegàvem el desgast de la vaga de 2005 i sentíem que ningú no ens volia escoltar. Ell sí que ho va fer. Durant la seva presidència de l’ICS va fer possible la figura del coordinador tècnic de tècnics superiors sanitaris, un reconeixement que sobre el paper sembla petit i que per a nosaltres va significar, per fi, existir dins del sistema. Va impulsar el grau en Ciències Biomèdiques de la Universitat de Lleida. I ens va acompanyar en les nostres jornades professionals a l’Hospital Universitari de Bellvitge l’any 2018, les últimes que vam celebrar com a FETESS Catalunya. Vam tenir el privilegi d’entrevistar-lo per a la nostra revista, Professional TSS. D’aquella conversa em quedo amb una frase que el retrata sencer: “Un professional sense ètica no és un professional.” Viñas entenia la medicina com un treball en equip, “baules dins d’una cadena”, deia, en què el cirurgià no fa res tot sol. I quan li vam preguntar què diria a algú que volgués ser tècnic superior sanitari, no va dubtar: que som “necessaris i imprescindibles”, que ningú no és més important que un altre, que tots comptem encara que cadascú tingui una funció diferent.

Aquesta idea –que l’última baula també compta– resumeix per què li estarem sempre agraïts. En una sanitat que massa sovint només mira cap amunt, ell es recordava dels qui sostenen el sistema sense sortir a les fotografies.

No el vull recordar només com a gestor o com a acadèmic. El vull recordar com aquell home proper, atent i d’idees clares que, fins i tot al final, va tenir el coratge d’escriure sobre com es viu la malaltia des de la pell d’un metge malalt. Va mantenir fins a l’últim dia la coherència que predicava: va tractar sempre amb persones, no amb números.

En nom de la Societat Espanyola de Tècnics Superiors Sanitaris, i en el meu propi, només em queda donar-li les gràcies. Per rebre’ns, per defensar-nos i per no oblidar-nos mai. Descansi en pau, doctor Viñas.