Les pageses
Fa uns dies, remenant per casa, vaig trobar una foto en blanc i negre de la meva mare conduint un tractor roig Barreiros. Deu ser dels anys setanta. Se la veu molt satisfeta i contenta. Ella no ve de casa de pagès. Sospito que la iaia Maria Lluïsa, d’una casa bona del Pla d’Urgell, devia tenir un disgust gros en saber que la seva filla, per amor, canviava el rumb que els seus pares havien traçat per la seva vida.
A més de la seva capacitat de treball extrema, sempre m’ha fascinat la tendresa amb què ho ha fet tot, des d’acollir els joves treballadors marroquins, algerians i subsaharians que teníem collint préssecs, peres i pomes a casa (quants d’ells li van dir “mama”) fins a saber convertir un tros de roba barata del mercat en el vestit més bonic de la plaça.
En veure aquesta imatge, em venen al cap la Ramona, la Paquita, la Pepita, la Maria i altres dones del meu carrer que, com la mare, van ser pageses. Tot i que eren una peça clau de l’engranatge de la pagesia d’aleshores sempre van estar silenciades i eclipsades pel patriarcat.
Aparentment, el seu paper era secundari, però solament faltava parar una mica d’atenció per adonar-te que els seus homes (entre els quals hi ha el meu pare i a qui no vull treure cap mèrit) no haguessin construït ni la meitat del que van fer si no les haguessin tingut a la vora. Ja us dic jo que el país no hagués menjat sense elles. Paradoxalment, malgrat la seva funció clau, eren poques les que tenien accés a la propietat de la terra i a la presa de decisions econòmiques relacionades amb les explotacions agrícoles. Moltes d’elles ni tan sols estaven donades d’alta com a treballadores del sistema agrari, per tant, no van generar dret a pensió.
Ara, la majoria d’elles, si encara hi són, ja ronden la vuitantena. Tot i així, conserven l’esperit fort i resilient que sempre les ha caracteritzat. I també mantenen intacte el sentiment d’obligació de tenir cura dels altres.
Seria hora de posar-les al centre i retre’ls l’homenatge i el reconeixement que es mereixen. Anem tard, però val més tard que mai. Aquí llenço la idea per si algú, amb competències, la vol recollir.
Crec que devem un acte col·lectiu de gratitud a totes aquestes dones que, quan els seus homes es despertaven, elles, abans d’encarar la llarga jornada al tros, ja feia una hora que feinejaven per casa.
