Vivències durant una estada a urgències

De tant en tant, i sense que ningú li ho digui, la naturalesa ens recorda la nostra fragilitat, i entrem en crisi, i ens cal demanar ajuda dels altres. Dic això perquè, personalment, a principis de juny he passat per una situació de febre i malestar general que m’ha portat a un servei d’urgències on he quedat “retingut”, tot esperant els resultats d’unes proves per a determinar la causa de la malaltia, i és aquí on comença un temps d’estada en el servei d’urgències sanitàries, en una denominada zona de vigilància, compartint la mateixa situació amb altres persones, que ocupen compartiments separats per plaques de “pladur” i cortines opaques, que salven la intimitat, almenys la visual, però que no impedeixen sentir clarament les converses, els gemecs, ni les expressions de dolor. L’ingrés en un centre sanitari, si ho mirem fredament, té alguns elements que participen d’una mena de ritual integrador. M’explico. Després de passar el control de triatge (uf, quina paraula més lletja), en què hom és interrogat sobre llur estat de salut, símptomes, intensitat del dolor, i altres particularitats (què li passa?), si el malalt és admès, entra a primers auxilis i, abans de tot, abans de ser explorat i/o visitat, se li demana (diria que, més pròpiament, se li ordena) que es tregui la roba, i que es posi l’anomenada bata hospitalària que hi ha damunt la llitera. Aquella coneguda bata hospitalària que tapa per davant però queda totalment oberta per darrere i que identifica la persona com a malalt, integrada com a tal dintre de l’organització hospitalària. Qui porta una bata hospitalària, malgrat que conservi l’autonomia personal i la integritat de llurs drets fonamentals (vida, llibertat, intimitat, etc.), de fet queda sotmès a la institució assistencial, a la seva organització, horaris, normes de convivència, relacions, etc., i ja no decideix sobre l’hora de dinar, i/o de sopar. Tampoc sobre la manera de vestir, ni sobre els desplaçaments. L’ingrés marca un temps nou i diferent. I, ben mirat, el malalt, d’alguna manera, i ho dic sense fer cap mena de queixa ni de retret, queda sotmès a les ordres que li donen els professionals sanitaris dels diferents equips assistencials (metges, infermeria, tècnics diversos), o almenys ho sembla. En general el personal és amable. Acostuma a presentar-se pel seu nom i a informar sobre els tractaments. La infermeria acostuma a dirigir-se al malalt amb veu alta i clara, emprant frases curtes i imperatives que, al mateix temps, tenen un fals contingut diminutiu, gairebé infantilitzador, potser amb el desig de rebaixar les inevitables pors i les tensions, com ara: deixi’m el bracet; ara una punxadeta; aixequi el culet. Després de donar l’ordre, acostuma a venir l’agraïment a l’actitud de col·laboració, amb expressions molt familiars, com ara: molt bé, carinyo, o molt bé, carinyet, que palesen una inexistent relació de confiança. Allò que més m’ha sorprès de l’aspecte extern del personal assistencial femení ha estat les llargues cabelleres, de tota mena, arrissades, llises, amb tirabuixons, rosses, caoba, negres, que es mouen lliurement al ritme dels passos de la persona. Ningú porta còfies com es feia anys enrere, i els cabells queden lliures, potser perillosament lliures prop de les mans que curen, i administren medicaments. Avui ja ha passat el meu temps d’estada entre “Valkyries” guaridores, de les quals conservo un bon record i a les quals agraeixo llur dedicació, amabilitat i eficiència.