L’informe Fènix i el sector agroalimentari

El passat mes de maig es va presentar l’informe Fènix elaborat per set economistes catalans que en resum deien que l’economia catalana va bé (PIB: produïm més) però la gent és més pobra (PIB per càpita: necessitem més gent per produir i aleshores repartim menys). A l’incrementar la població laboral, els serveis públics (sanitat, educació, etc.) estan col·lapsats, i tenim els habitatges cars. Argumenten que al produir més necessitem més població nouvinguda de poca qualificació per treballar en sectors de baixos salaris, i en conseqüència, es redueix el benestar de la gent. Parlen de canviar el model econòmic català, potenciant els sectors (tecnològic, farmacèutic, químic, etc.) que produeixen i facturen molt amb pocs treballadors i tots ells qualificats, i reduint els sectors (turisme, agroalimentari, “riders”, etc.) que per vendre han de manipular molt la seva producció amb necessitats de més treballadors menys qualificats, amb salaris més baixos i baixa productivitat. L’informe utilitza el terme econòmic “salaris subvencionables” per assenyalar que els salaris baixos d’aquests sectors (sous per sota dels 27.500 € bruts anuals) no aporten (ni les empreses ni els seus treballadors) els suficients impostos ni quotes a la SS per a cobrir el cost dels serveis públics que el treballador i la seva família consumeixen, i, per tant, han d’estar subvencionats indirectament pels treballadors i les empreses dels altres sectors més rendibles. L’agricultura (suposo que també la ramaderia) ha estat exclosa de l’informe al considerar la seva producció com un valor estratègic de sobirania alimentària i de manteniment de la població en el seu territori.

Economistes més coneixedors del sector del camp i altres opinions versades han sortit a la defensa del sector agroalimentari. Aquests altres economistes consideren el sector agroalimentari de vital importància i complementari pel desenvolupament del món agrari. I jo em pregunto: si el sector agroalimentari és l’última baula de la cadena alimentària, per què no té el mateix tractament i valor estratègic que l’agricultura? Els sectors agroalimentaris que enumera l’informe (carni, farina i pastes, comerç al detall d’aliments, etc.) fan molta manipulació per transformar els productes del camp en productes alimentaris per als consumidors i necessiten treballadors nouvinguts per a les feines que els autòctons no volen fer. També defensen que el sector agroalimentari és el primer sector de Catalunya i que la seva existència és necessària per garantir els preus justos als pagesos, moltes vegades difícils d’aconseguir per la pressió de la gran distribució o la competència deslleial dels productes que venen de fora sense controls i exigències tan rigorosos. Entenen que els salaris estan negociats amb les representacions dels treballadors i que sempre es poden millorar, però tenint en compte que els marges comercials del sector agroalimentari són molt justets i molt inferiors als altres sectors que poden pagar més al tenir marges més alts. Hi ha empreses importants del sector carni que estan per sobre del llindar anomenat salari subvencionat (superen els 27.500 € bruts anuals) en un 70% de la plantilla. Igualment valoren que s’han fet molts esforços per augmentar la productivitat amb formació, innovació, tecnologia i robotització, moltes vegades sense l’ajuda de l’administració que hauria de millorar les infraestructures de comunicacions i altres inversions al territori per aconseguir ser més competitius. S’ha de veure que la immigració realitza principalment activitats complementàries que fa que la seva renda per càpita sigui més baixa respecte als natius. Som un país amb més empreses de serveis que d’alta tecnologia i, per tant, necessitarem la immigració. Caldrà plantejar com gestionem la selecció, l’arribada, la formació, la integració, la cohesió i la millora dels serveis públics, cada un amb la seva responsabilitat. Caldrà ser solidaris com passa a la mateixa societat, a les famílies, als barris i també a les empreses dels diferents sectors. Entre tots cal buscar solucions perquè l’economia catalana no s’encalli sense posar el dit a l’ull a cap sector o almenys valorar la seva aportació social, i en el cas que hi hagi alguna empresa de males pràctiques acotar-la com a excepció.