L’art d’ocupar espai sense avançar

Albert Pijuan ha escrit un llibre ostensiblement sobre trànsit que, en realitat, tracta d’una de les grans passions nacionals contemporànies: no prendre partit però ocupar tot l’espai. Pel carril del mig és una sàtira fina i cruel –cruel perquè és precisa– sobre aquesta manera tan nostra i catalana de circular per la vida, la política i la moral amb els intermitents apagats però els llums llargs posats.

L’artefacte parteix d’una idea tan ridícula com perfecta: defensar el carril central com a posició racional, civilitzada i superior. A partir d’aquí, Pijuan construeix una falsa polèmica que acaba sent una radiografia del país: el del seny autoatribuït, el del “ni sí ni no”, el de la comoditat elevada a doctrina. El carril del mig no és una opció viària; és una ideologia amb volant i opinió ferma sobre tot. El narrador, Felip Roda, és d’aquells personatges que provoquen una reacció física: ganes d’interrompre’l. La seva veu és reiterativa, tossuda, provocadora, i funciona com un mirall desagradable: el lector s’hi veu reflectit o hi reconeix algú del seu entorn.

Un dels plaers més perversos del llibre és el joc de màscares. Molts dels personatges que hi apareixen són fàcilment identificables, i Pijuan ni s’esforça gaire a dissimular-ho. Hi desfilen figures com Martí Ginorell –escriptor, periodista i comunicador viari–, rere el qual costa no veure-hi Martí Gironell, o Cosme-Hipolitano Askatasun, alter ego transparent d’Ernest Urtasun. El llibre no els retrata tant com els desmunta, amb una ironia que no necessita insultar perquè ja ha triat bé l’angle.

La gràcia –i la mala llet– de Pel carril del mig és que no dispara només contra figures concretes, sinó contra una actitud generalitzada. El llibre ve a dir-nos que el problema no és ocupar el carril central, sinó creure que fer-ho és una virtut moral. Que no decidir també és decidir. I que, sovint, el centre no és equilibri sinó bloqueig.

Sense esmentar-lo mai, Pel carril del mig sembla dialogar amb aquell moment recent de la nostra història en què tothom parlava d’anar endavant mentre, en realitat, s’anava fent marxa enrere amb molta educació. I ni un paper a terra. Pel carril del mig no és un llibre aïllat dins l’obra d’Albert Pijuan, sinó la culminació lògica d’un projecte literari que fa anys que interroga el discurs contemporani des de la sàtira.

Ja a La gran substitució o a Per què no repensem el canibalisme?, Pijuan convertia la narrativa en un espai de fricció ideològica, amb personatges que funcionen més com a veus mentals que com a psicologies realistes.

En aquest sentit, el Felip Roda d’aquest llibre és menys un individu que una posició moral parlant.

Llegit així, el llibre ressona fins i tot amb aquella cançó visionària de La Trinca que, en clau d’humor, ja advertia:

“Porque el sentro està en el medio,

es desir: en la meitat,

i las cosas bien sentradas

son una presiosidad.”

narrativa

Només que, en mans de Pijuan, aquesta “preciositat” del centre esdevé un mirall incòmode: la sàtira del confort ideològic disfressat de neutralitat.