La maldat més despullada
Julián Juárez no és d’aquells dolents de novel·la que, abans de cometre una atrocitat, escolten una ària de Mozart, tenen una biblioteca selecta i un trauma infantil tan ben explicat que gairebé demana disculpes. No. El cap del clan Juárez és un individu brutal, egòlatra, venjatiu i perfectament recognoscible. I aquesta és una de les moltes virtuts de Sin indicios criminales, la nova novel·la de Rafa Melero: no confon complexitat amb maquillatge moral. El mal existeix, ve a dir, i de vegades porta una arma carregada sota la camisa.
Melero, mosso d’esquadra i lleidatà d’adopció, construeix aquí un thriller policial ambientat en la Barcelona dels narcopisos, les xarxes de droga, els barris que paguen l’hostilitat quotidiana del crim organitzat i les institucions que arriben –quan hi arriben– amb les mans lligades. La trama arrenca amb Manuel Longán, exmosso d’esquadra que torna al cos a una setmana de jubilar-se. La seva filla s’ha suïcidat; l’expedient diu que no hi ha indicis criminals, però ell sap que una cosa és el que es pot demostrar i una altra, molt diferent, allò que pot haver destruït una vida.
Longán parla en primera persona i això és un encert: no només el seguim, sinó que entrem en la seva ferida, en la seva ràbia i en aquella zona pantanosa on la recerca de justícia comença a assemblar-se massa a la venjança. Al seu voltant, el sergent dels Mossos Òscar Miralles i el tinent de la Guàrdia Civil José Carlos Cuervo han de deixar enrere recels de cos per aturar un conflicte criminal que s’enfila. Melero alterna la mirada íntima de Longán amb una tercera persona que permet conèixer les peces de l’engranatge. El resultat és àgil, visual i tensa la corda sense necessitat de fer acrobàcies de guió cada deu pàgines.
Que tot sembli tan real és, francament, el que fa més angúnia. Rafa Melero va fer treball de camp per escriure la novel·la: va patrullar pel Raval amb la cap de torn de Ciutat Vella, i d’aquell recorregut van néixer els primers capítols. Però la seva versemblança no depèn només d’una tarda ben aprofitada. Després de tres dècades com a mosso i d’haver treballat en homicidis, salut pública i patrimoni, coneix els procediments, els silencis, les jerarquies i les esquerdes de la realitat. Sap com es planifica un operatiu, com funciona la por i qui acaba pagant els plats trencats –normalment, no qui ha muntat el negoci.
A cada novel·la se li nota més el saber fer. Melero escriu amb austeritat, sense confondre duresa amb delectació, i deixa entrar temes com l’assetjament, la prostitució, la pederàstia, el suïcidi o la fragilitat dels barris sense convertir-los en un catàleg de desgràcies. Són allà perquè són part del paisatge que retrata i perquè la bona novel·la negra no serveix per fer-nos sentir més segurs, sinó per recordar-nos tot allò que preferim no mirar.
Novel·la negra
Sin indicios criminales té ritme, té mala bava i té una pregunta incòmoda al centre: quan la llei no arriba, qui té dret a impartir justícia? Melero no la resol amb una frase contundent ni amb una música de crèdits finals. Per sort. La resposta, com la ciutat que descriu, és bastant més fosca.