Feministes, però cansades

Quan érem joves, a la meua generació, que un home et toqués el cul o els pits sense permís podia formar part d’una nit qualsevol. T’emprenyaves, potser li deies quatre coses i continuaves ballant. Havíem après a esquivar mans –i el que avui anomenem assetjament sexual– amb una destresa admirable i ben poc voluntària. No és que ens semblés bé: ho teníem normalitzat. Una cosa és consentir i una altra acostumar-se a suportar.

Hi he pensat llegint Després de l’onada. Confessions d’una feminista que fa el que pot (Eumo), d’Ariadna Romans i Torrent. L’autora pertany a una generació que va créixer amb l’empenta del feminisme al carrer i la promesa que no hauria de repetir les batalles de les mares i les àvies. Ara contempla l’ofensiva antifeminista, el retorn de discussions que crèiem superades i una sensació persistent: està cansada. I les seues companyes també.

Romans anomena “vall” aquest paisatge posterior a l’onada: un temps de boira en què costa saber cap on tirar. Conversa (entre d’altres) amb Tània Verge sobre la guerra cultural i la facilitat amb què la dreta converteix el malestar en munició política. I introdueix una autocrítica que no sobra: tenir raó no garanteix saber explicar-se. El llibre no demana abaixar la guàrdia, sinó trobar maneres de continuar sense consumir-nos pel camí.

Un dels passatges més reeixits és el de l’encongiment. De petita, Romans abaixava les espatlles i es feia petita per no incomodar. Quantes vam créixer amb aquell manual invisible? No parlis massa fort, no facis ombra, no semblis ambiciosa. Després ens van dir que ens havíem d’empoderar (com odio aquesta paraula!). I apa, una altra feina. La superdona va substituir l’àngel de la llar, però ningú no li va reduir la jornada.

Hi trobo, a més, companyes de lectures: Eva Illouz i la manera com l’amor està condicionat per estructures socials; bell hooks, Judith Butler, Sara Ahmed i Roxane Gay, qüestionant l’exigència de ser una feminista impecable. Romans no vol convertir el feminisme en un catecisme nou. Hi posa els dubtes, les contradiccions, les relacions personals i el dret a descansar. Compartir aquests referents també és una manera de conversar entre generacions.

És un assaig proper i valent en la seva vulnerabilitat, encara que desigual: algunes idees es reiteren, sobretot la metàfora de l’onada i la vall, i certes referències teòriques passen massa de pressa. Però té el mèrit de no parlar-nos des d’un pedestal ni vendre solucions miraculoses. No cal ser perfecta per defensar allò que consideres just.

Les dones més joves poden posar nom a violències que nosaltres vam aprendre a empassar-nos. Això és una conquesta, encara que no hagi fet desaparèixer les agressions. Tampoc no es tracta de decidir quina generació ha patit més: seria una competició absurda, sobretot perquè el premi consistiria a haver-ho passat pitjor.

Assaig

Ariadna Romans està cansada. Jo també. Però no confongueu el cansament amb la rendició.