En les pitjors mans?
Com en el poema, els anys que tinc ja no els tinc. Aquesta veritat m’omple d’orgull i també m’entristeix profundament. Anys de treball, lluita, emprenedoria, compromís... es barregen amb la tristesa de veure que els anys que ja no tinc s’han perdut. Resten en les fotos de manifestacions exigint llibertat, en les columnes de tractors demanant justícia, en el Parlament denunciant barrabassades, en les assemblees proposant solucions, en els mitjans assenyalant corruptes i corrupcions... I també en les fotos de les fitxes policials incloses les dels mossos. Els anys que tinc són els que la natura em vulgui regalar i, en aquests, haig de triar entre continuar picant ferro fred o asseure’m a la vora de la finestra mirant el mar, la muntanya i la gent que passa. Rodejat dels llibres que em mostraren les ensenyances dels camins solcats de desastres, que mai no s’haurien de repetir, m’esborrona obrir la televisió, perquè em mostrarà que l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar manta vegades en la mateixa pedra. Quan vaig deixar el partit socialista, l’Alfonso Guerra em va fer arribar un petit opuscle de Bertrand Russell, Per a què he viscut, que havia fet servir per felicitar les festes del Nadal anterior. Comença així: “Tres passions simples, però aclaparadorament intenses, han governat la meva vida: l’ànsia de l’amor, la recerca del coneixement i una insuportable pietat pels sofriments de la humanitat. Aquestes tres passions m’han portat d’aquí cap allà, per una ruta canviant, sobre un profund oceà d’angoixa, fins a tocar mateix de la desesperació.” En les dos primeres passions he tingut molta sort, ja que depenien de mi mateix. En la tercera, Russell continua escrivint: “Ressonen en el meu cor els crits de dolor. Nens famèlics, víctimes torturades per opressors, vells desvalguts, càrrega odiosa pels seus fills i tot un món de soledat, pobresa i dolor converteixen en burla el que hauria de ser l’existència humana. Desitjo alleujar el mal, però no puc, i jo també pateixo.” Jo seguiré picant pedra mentre tingui un alè de vida, ja que un segle després Russell es va quedar curt i jo, avui, no sé distingir entre dretes i esquerres, només constato que estic en les pitjors mans. On militen els Guerra, Felipe, Bono, Blair, Macron...?
