Cançó de boira, cançó de mar

Un refugi segur contra la boirada i altres inclemències de l’hivern climàtic o de l’hivern del cor, és la foscor anònima d’una sala de cinema, on la soledat no queda tant en evidència com pel carrer o en un restaurant, encara que siguis l’únic espectador en tot el pati de butaques, tal com m’ha succeït darrerament més d’un cop en alguna sessió matinal o a primera hora de la tarda. Una sensació estranya: reclòs tot sol allà dintre, mentre al defora el món continua girant. Com a casa però amb una pantalla més gran. Un luxe, de fet, si ho pares a pensar. A més, aquell sensurround que realça diàlegs, efectes acústics especials i banda sonora, això és la música, però també els silencis, alguns dels quals força eloqüents. Per exemple, al principi de la pel·lícula Historia de una pasión, parsimoniós biopic de la poeta nord-americana

Emily Dickinson

, que ens presenten com una dona amargada, de la qual preferiríem sens dubte –com a amiga o, amb més motiu, com a esposa– la seva dolça germana Vinnie, encara que no sàpiga escriure tan bé. En la referida escena, el director Terence Davis es recrea en una lenta presa circular de la saleta de cals Dickinson un vespre de tardor, recorrent les cares de tots els membres de la família al voltant de la llar de foc, absorts en la lectura, enmig d’un silenci només puntejat pel crepitar de les flames. Igual que als domicilis actuals, vaja. Pel que fa a la música, cal remarcar la de Que Dios nos perdone, notable film policial en què un dels protagonistes té el costum d’escoltar fados, com a bon solitari sentimental. Al llarg del metratge, se’n poden sentir tres, cantats per Amalia Rodrigues: Que Deus me perdoe (inspiració del títol de la cinta), Amalia i Solidâo, originàriament Cançâo do mar. Quan l’home punxa al tocadiscos aquest últim, la noia que està amb ell li pregunta què diu la lletra. No obté cap resposta sinó un abraonament inoportú. Bé, per si algú es queda amb la curiositat insatisfeta, vet aquí un resum traduït aproximadament gràcies a un diccionari portuguès de butxaca: “soledat de qui tremola davant de la temptació del cel i dels encants que el cel em dóna. Estaré bé amb aquesta veu del plany, sense saber que ploro algun pecat. Amor trist o amor d’algú quan té un altre amor. Abandonada, ja ningú no s’atura per mi a la carretera” (quasi que ho podria signar l’Emily Dickinson).