L’heroi del pont de pedra

Hi va haver un poètic bordelès a Lleida i un coratjós lleidatà a Bordeus. El primer, un tal Dinami, en llatí Dynamius, conegut per uns versos elegíacs del seu compatrici Ausoni, i reivindicat molt més tard pel nostre Pere Rovira, va fugir a Ilerda acusat d’adulteri, i aquí s’establiria amb el nom de Flavinius, impartint classes i casant-se amb una veïna rica. Del segon, confesso que no en sabia res fins que vaig llegir fa poc la novel·la Mercè i Joan, d’Eva Comas-Arnal, sobre els amors a l’exili entre Mercè Rodoreda i Joan Prat, àlies Armand Obiols. Al capítol XIII s’hi explica que, a la retirada de les tropes hitlerianes de Bordeus, l’estiu de 1944, la Wehrmacht pretenia fer saltar pels aires l’aleshores únic pont sobre la Garona al seu pas per la ciutat, però ho va impedir l’acció intrèpida d’un membre dels maquis que hauria aconseguit desactivar les mines, si bé al preu de ser abatut per una metralladora enemiga. Gràcies a la seva gesta els aliats aconseguien d’apoderar-se del denominat pont de pedra, cosa que permetria alliberar del tot la capital de l’Aquitània en només quatre dies. Aquell valent es deia Pablo Sánchez i era de Lleida.

Ho he investigat una mica a Internet i segur que algun historiador podria ampliar-ne la informació, pel que he vist bastant escassa. D’una banda, tenim el monumental “pont de pierre” construït entre 1810 i 1822 a instàncies de Napoleó per substituir l’antic pas de barca. Llarg de 487 metres i 19 d’amplària, estès damunt de 17 arcs, uneix el quai Deschamps amb el quai Richelieu. Justament a la façana del número 53 d’aquest darrer, una làpida bilingüe recorda des de 1947 l’audaç exiliat “muerto en este lugar por las balas nazis el 27 de agosto de 1944 en defensa de la libertad”. Pablo o potser Pau Sánchez havia nascut a Lleida en 1913. Refugiat a Bordeus després de la guerra del 36, hi regentava un bar, El Tubo, al cours Marne, vora el mercat dels Caputxins. Arran de l’ocupació alemanya s’allista a la Resistència i combat amb la 3a brigada del 24è batalló de guerrillers de les FFI-UNE (Forces Françaises de l’Intérieur– Unión Nacional Española), a les ordres del comandant Eduardo Casado, “el Barbas”. Segons alguns testimonis, hauria salvat el pont no pas frustrant-ne la voladura amb explosius sinó reduint un canó que en protegia l’accés. Tant se val. Un heroi de cap a peus. Lleidatà.