Ada o el sabor
En el decurs de la fira Verd-lloc d’alimentació saludable, celebrada a Bell-lloc aquest 1 de juny (qui devia ser el geni del naming que es va empescar un nom tan agafat pels pèls, o millor per les fulles, suposo que algú capaç també d’encapçalar un article estrafent el títol d’una novel·la de Nabokov), tot just després de confegir un suquet de verat amb matèria primera cedida per la peixatera local Lluïsa Orrit, entremig de parades de productes selectes, la loquaç, extravertida i mediàtica cuinera Ada Parellada comminava els assistents al debat sobre les virtuts del menjar natural amb altres experts dels fogons o l’obrador, a defensar amb dents i ungles –sobretot dents, en aquest cas– la tradició culinària del país, vull dir òbviament Catalunya.
Més tard, a migdia, tot gaudint del dinar popular consistent en una cassola de tros, gentilesa de Plusfresc, preparada per una colla de caçadors bell-lloquins, al costat de la reina de la cuina vegetariana –i flexiteriana, que no és ben bé el mateix–, l’amiga Teresa Carles, l’alcalde i regidors, a més de l’escriptor Vicenç Villatoro que s’havia deixat caure per allí a darrera hora, la mestressa del prestigiós restaurant barceloní Semproniana ens explicava els seus orígens familiars a la mítica, i encara existent, Fonda Europa de Granollers, oberta fa un segle i mig. Amants gairebé per igual de la literatura que de la bona teca, alguns dels comensals li vam preguntar si havia conegut Josep Pla i Eugeni Xam-mar, clients assidus de la casa. El primer bastant, tot i que aleshores ella tenia només sis o set anys, però encara el recorda, per l’estreta relació amb els seus padrins, el segon no gaire, perquè vivia allà a prop, a La Garriga, i no s’hi quedava a dormir, com sí que feia sovint l’autor d’El quadern gris.
Precisament al número d’aquest mes de la revista del RACC l’entrevisten, a l’Ada Parellada. Hi lamenta l’actual fragilitat del patrimoni gastronòmic català, que veu en perill d’extinció per culpa de no haver-lo sabut divulgar, de no haver creat cadenes de cuina autòctona assequible i de la idea falsa que requereix massa temps de cocció, perquè s’associa només amb receptes per a les grans ocasions, quan en realitat la majoria de plats quotidians són de factura àgil i ràpida, a banda d’oferir sabors més identificats amb la nostra memòria palatal, tan decisiva quan seiem a taula.
