Temple profanat

El dijous 12 de juny (disculpin que no m’hi hagi referit abans, però és que he estat uns dies fora, prenent la fresca al Tirol, i quan viatjo prefereixo desconnectar de la murga política i abstenir-me de comentar-la) es confirmava que l’ara exdiputat Santos Cerdán no era precisament cap sant, encara que el seu pietós nom de pila abasti el santoral complet, de manera que celebra l’onomàstica per Tots Sants, un curiós patronímic derivat del llatí sanctus, que en origen significa “venerable”, “inviolable” o “consagrat a Déu”, les dues primeres accepcions qüestionades des d’aquella mateixa data i l’última potser la més certa de les tres, tenint en compte que el seu patró, company de fatigues i amic Pedro tenia fins aleshores al govern i al partit una consideració quasi divina.

Aquella infausta jornada per al ja non sanctus polític navarrès defenestrat pel seu mal cap i àvida butxaca, els membres de la bancada de l’oposició a les Cortes, adquirint el terme en aquest supòsit una connotació gairebé agropecuària, en la línia dels jabalís parlamentaris de la Segona República, tal com els va batejar Ortega y Gasset, rebien l’àngel a punt de caure en desgràcia i quedar-se sense acta amb una sonora escridassada, reclamant-li la dimissió, mentre picaven els seus pupitres amb mans i punys, per no dir peülles, fins al punt que la pastora del ramat, Francesca Armengol, dolça i tranquil·la com totes les filles de l’illa de la calma, havia de demanar-los un mínim de correcció i mesura, per mitjà d’un breu discurs comminatori en què qualificava l’hemicicle de “templo de la palabra”.

En tot cas, un temple no pas del “bon mot”, profanat sovint no només pels senglars electes de la dreta extrema, que els darrers temps ho és quasi tota, a força de cops –també algun d’Estat–, insults i cridòria, sinó per la pròpia retòrica habitual inapropiada i vulgar de ses senyories. Sentir, per exemple, temps enrere, aquella Míriam Nogueras de l’eterna cara de pomes agres exigir al galant de la Moncloa “moure el cul”, en paraules textuals, com si estigués fent-la petar amb amigots entre cerveses o escrivint un dels seus nombrosos tuits on presumia de “cobrar per endavant” –segur, noia?–, porta inevitablement al dubte de si, en comptes d’una basílica, col·legiata o catedral, l’edifici dels lleons de pedra de la Carrera de San Jerónimo no deu acollir una taverna.