‘Progre’, modèstia a part
Com que, sospito que a diferència d’algú altre, i no dec ser l’únic a adonar-se’n, perquè ja fa molts anys que ens afaitem o depilem, n’hi ha que totes dues coses alhora, no tinc cap intenció d’aprofitar aquesta tribuna per postular-me com la cara visible a Lleida d’Aliança Catalana, tants escons com li auguren les enquestes, admeto que he encaixat sempre prou bé que em titllessin de “progre”, com avui dia molts fatxes que ho són o s’hi estan tornant a marxes forçades acostumen a fer per desqualificar els seus oponents.
Si això de progre, entès no pas en el sentit despectiu emprat per les dretes, és al capdavall una abreviació del terme progressista, admeto que des de que tinc ús de raó política que m’hi sento identificat, tot i reconèixer que la maduresa biogràfica i un inevitable escepticisme social m’han anat fent deixar enrere els furors revolucionaris juvenils. Allò del comunista sense cor als divuit que si hi persisteix als seixanta no és ja que no tingui cervell, sinó que li haurien passat per alt Stalin, Mao, Ceaucescu, el vell Castro, els khmers rojos, Kim il-sung, Xi Jinping o Putin.
No fa gaire, l’amic Jaume Quintana, de cal Trullo, em va portar un tríptic que guarda a casa de la Joventut Progressista d’Arbeca, candidatura independentista independent que vam constituir per presentar-nos a les eleccions municipals de 1983, integrada per una colla que en aquella època superàvem de poc la vintena, val a dir que un terç dels quals a hores d’ara ja difunts. “La veu dels joves”, era el lema de campanya. Dels joves progres. L’encapçalava mon cosí Antoni Solé i el seguia el mateix Jaume. Calculàvem que només que ens votessin les famílies, entraríem a l’ajuntament. Pobres il·lusos, al final en vam quedar fora per només un vot. Amb anècdota inclosa: el Ramon de cal Sabaté, l’amo del bar Stop on teníem el quarter general, ens va prometre el suport, assegurant que ho notaríem. Tal dit, tal fet, graciós com era, no se li va ocórrer res més que marcar la seva papereta amb una petita fuada de cigarret, si bé prou visible com perquè els membres de la mesa la invalidessin. En fi, una gran decepció, però no prou per impedir que al cap de quatre anys ho tornéssim a provar, aquest cop amb èxit. Per cert, qui ocupava el penúltim lloc a la llista, Francesc Rosset, és des de fa unes setmanes el nou alcalde arbequí.
