Oportunistes o il·lusos

Com que en el fons l’ideari convergent, ara nominalment juntaire, ha consistit sempre a remenar les cireres, o la cassola (i ja se sap que qui posa oli se n’unta els dits), igual que fa uns anys, intuint cap on bufaven per aquests verals els vents de la història, i per tal de conservar el poder, van fer veure que es feien independentistes, sense haver-ho sigut mai abans, sinó que es miraven amb condescendència aquells pocs que aleshores ja ho érem, ara que la ventada populista gira cap a un altre cantó, en concret el situat més a mà dreta, es disposen a abraçar alguns dels postulats ultres que deuen preveure que els permetran tornar aviat a seguir tallant el bacallà, per emprar un altre símil culinari. D’aquí en part l’última “jugada mestra” de l’oracle de Waterloo i la colla de cobradors per avançat, estenent una catifa de benvinguda a la Moncloa a l’aliança PP-Vox, que conjuntament amb la secció catalana del nou autoritarisme universal conformen la Triple Aliança destinada sens dubte a elevar Catalunya a cotes mai vistes d’autogovern, sobretot pel que fa a la llengua i cultura pròpies.

En aquest sentit, subscric al cent per cent les paraules de l’amic Pere Rovira al seu darrer llibre, Vida i miratges, que no és cap assaig ideològic sinó un dietari sobre la quotidianitat íntima de l’autor, dels molts mèrits literaris i humans dels quals ja me n’ocuparé més endavant, però no hi defuig mullar-se amb comentaris crítics puntuals entorn de l’actualitat política. Per exemple, el 26 de setembre del 2022 anota: “Sembla, doncs, que Europa s’està podrint: els feixistes ja han guanyat en uns quants països. Podrien guanyar fins i tot a França. A Espanya, un dia o altre potser governaran amb el PP, com ja ho fan a Andalusia. N’hi ha que diuen que el socialisme és igual que la dreta. Doncs no, és bastant diferent.” I encara una aguda reflexió respecte del Procés, a propòsit de l’enèsima proclama de l’ANC exigint als partits “fer la independència”, una petició que a l’escriptor veí d’Alpicat el sobta: “Sembla que els que la formulen creuen que la independència es fa, així, amb una mena d’acte decidit i immediat. L’estupidesa d’una tal pretensió m’impedeix donar el més mínim crèdit als que la formulen”. Es tractaria, al seu parer, “de continuar fent-se il·lusions sense l’inconvenient de la realitat”. Gran Pere! Pere el Gran.