Dolç compte enrere
Onada d’espiritualitat religiosa entre els joves, que fan palesa votant partits confessionals de dreta reaccionària, sovint devots de sant Donald, aquell model de virtuts cristianes, o fent versemblants pel·lícules com l’exitosa Los domingos, d’una directora que es diu Alauda, sobre una noia anomenada Ainara que vol ingressar en un convent de clausura (sor Ainara, sor Alauda, noms d’abadesses medievals) o encara traient discos com l’últim de Rosalia, que vaig qualificar aquí de missa cantada, en què la nova rutilant estrella universal surt a la tapa vestida amb una espècie d’hàbit monàstic, si bé també recorda una camisa de força, tal com deixa clar des de la cançó inicial: “Primero amaré el mundo y luego amaré a Dios.” Més antic que l’anar a peu, o pel cas resar de genolls, nihil novum sub sole, com demostra la parèmia popular tan arrelada en aquesta plana: “Mare de Déu de les Sogues, / Sant Cristo de Balaguer, / si voleu que em faci monja, / deixeu-me casar primer.” N’hi ha que substituïen el verb casar per catxar, de similar sonoritat però no ben bé idèntic sentit, que m’imagino deu ser el supòsit de Rosalia i altres modernes aspirants a novícia, com a mínim una temporadeta, fins que passi la moda.
Parlant de les clarisses del Sant Crist balaguerí, i confio que aquelles santes dones sàpiguen disculpar que les posi al mateix sac, vull dir que les inclogui al mateix article, val la pena fer esment de la col·laboració prestada per la comunitat a un projecte solidari de Torrons i Mels Alemany, des de 1879 i cinc generacions a Os de Balaguer, com és la novetat d’un calendari d’advent adquirible a Os mateix, a la botiga del santuari o bé online.
Per Rosalia i companyia, que potser encara no coneixen prou la litúrgia catòlica, explicaré que l’advent és un període de preparació de la vinguda de Jesús, que comença quatre diumenges abans de Nadal, per tant aquest pròxim. I el calendari d’advent és una tradició centreeuropea, que pel que veig ja ha arribat aquí –benvingut si ens endolceix una mica la vida–, consistent aquest en concret en un aparatós estoig de cartró hexagonal com la cel·la d’un rusc d’abelles, d’on cada dia de vint-i-quatre s’extreu una paperina amb una llepolia a dins (bombons, caramels, pots de mel, torronets i una sorpresa final), amb el corresponent paperet amb missatge, com les galetes de la sort xineses.
