L’hivern de debò

Diumenge, a les onze del matí, hora vella (les onze i tres minuts, per als perepunyetes) comença l’hivern oficial, astronòmic, perquè al meteorològic ja hi som des del dilluns 1 de desembre, tal com palesen els termòmetres. Un petit decalatge entre l’un i l’altre: el primer s’acabarà el 19 de març, el segon ho haurà fet el 28 de febrer (un dia més, al no ser any de traspàs, i potser no li veuríem el final: l’hivern etern que alguns pessimistes que preferim creure’ns clarividents semblem portar incorporat de sèrie i que potser no ho serà en un sentit climàtic, però sí que anímic, psicològic, social, polític... en fi, ara tampoc no cal invocar el mal temps, que ja vindrà prou pel seu compte).

Per allà dalt al Pirineu, fa notar Albert Villaró, el llindar de l’hivern de veritat el marca la visita anual al taller perquè et posin al cotxe els pneumàtics especials que permeten circular per carreteres gelades. “Quan els tens, ja pot nevar. Estem preparats”. L’admirat escriptor andorrà de la Seu d’Urgell amb casa a Estamariu ho apunta en aquella meravella de llibre titulat Cadí (una biografia), dins d’una col·lecció de l’editorial Símbol en què diversos autors catalans aborden literàriament les seves muntanyes de referència. Més enllà de dades o descripcions paisatgístiques, l’amic Albert ho enfoca de forma ben original com una mena de dietari/diccionari íntim per ordre alfabètic de records, coneixences i sensacions personals: una reconfortant escudella d’ingredients substanciosos cuinada al més genuí estil villaronià, garantia segura d’entreteniment, profit i amenitat, que no desdiu gens de les seves magnífiques novel·les.

Confessa, per exemple, que d’octubre a maig un dels millors moments del dia és l’encesa matinal de l’estufa, una Pacific Energy canadenca, tot un autèntic ritual que detalla pas a pas amb prosa quasi poètica, per desenvolupar tot seguit una teoria antropològica sobre la importància del foc en l’evolució humana, amb el vincle ancestral que comporta, distingint l’anonimat artificiós del foc urbà de la fascinació pel foc “sagrat” a la vista en els pobles rurals, abans la majoria, ara no tant (alguns encara ho hem viscut), que cremava les 24 hores i a l’entorn del qual s’organitzava la vida domèstica o s’explicaven dites, facècies, llegendes, anècdotes, “i que la televisió va escombrar en un parell de generacions”.